‘La Comèdia humana’

El prolífic Honoré de Balzac (Tours, 1799-París, 1850), a més de les conegudes novel·les Eugénie Grandet, El pare Goriot i Les il·lusions perdudes, entre moltes d’altres, ens va llegar La Comèdia humana, un dels més grans monuments de la literatura universal, una descomunal radiografia de la societat francesa del seu temps. Ell mateix ironitzava: “Per fer-li la competència al registre civil.”

Balzac va beure directament del doll de Walter Scott: d’ell va adoptar la incursió en el dramatisme de les vides privades. La petita novel·la, amb el curiós títol de La casa del gat que piloteja, forma part precisament del II volum de les Scenes de la vie privée. En ella es relata l’escala de valors i els costums de la família Guillaume, comerciants de teixits del Marais, trasbalsats pel sobtat amor del pintor Théodore de Sommervieux per la seva segona filla, Augustine: la contraposició de dos mons incompatibles.

– (Théodore): “Es dibuixava llavors en els seus llavis un somriure involuntari cada vegada que veia la botiga. Un formidable tauló horitzontalment suportat damunt quatre pilars que semblaven enguerxits pel pes d’aquella casa decrèpita, havia estat campit de tantes capes de pintures vàries com n’ha rebuda de coloret la galta d’una duquessa vella.”

– “El front, arrugat per una contrarietat violenta, tenia quelcom de fatal. ¿Què hi ha en l’home més profètic que el front?”

– “L’habitud de veure una cara fa descobrir-hi insensiblement les qualitats de l’ànima, i acaba per esborrar-hi els defectes.”

– (El senyor Guillaume): “Els seus axiomes preferits eren que, per a trobar la felicitat, una dona s’havia de maridar amb un home del seu braç; que, tard o d’hora, qui volgués picar massa alt hauria de penedir-se’n; que no era convenient que un dels dos esposos en sabés més que l’altre, perquè abans de tot calia comprendre’s; que un home que parlés grec i la dona llatí perillaven de morir de fam.”

– “Hom no defrauda impunement la voluntat de la naturalesa: la Naturalesa és tan implacable com la Necessitat, la qual, certament, ve a ser una naturalesa social.”

– “Els artistes incomodats són implacables: fugen o es mofen del destorb.”

– “La mateixa fidelitat d’Augustine acabà essent enutjosa per a l’infidel marit, que semblava voler empènyer-la a cometre faltes, titllant la seva virtut d’insensibilitat.”

– (La senyora Guillaume): “¿Quina mena d’home és aquest que de cop i volta, sense consultar cap metge, s’enderia a no menjar sinó verdura?; encara que si fos per religió, la dieta li serviria per a alguna cosa; però no en té més que un hugonot. ¿On s’és vist un home que, com fa ell, estimi més els cavalls que el proïsme, que es faci arrissar els cabells com un pagà, que faci tancar les finestres de dia per treballar a la claror d’una llàntia?”

– “Quan entrà als apartaments privats de la duquessa va sentir gelosia i una mena de desesperació veient la voluptuosa disposició dels mobles, les draperies i les tapisseries. El desordre era allí una gràcia, el luxe afectava allí un aire de desdeny per la riquesa.” Fou aquest el sentiment que embargà Balzac en la primera visita al palau de la duquessa d’Abrantes, Laure Permon, esposa del general de Napoleó Junot, i amant de l’escriptor?

– “Augustine s’assemblava aleshores a un pastor dels Alps sorprès per una allau: si vacil·la, o si escolta els crits dels seus companys, al més sovint sucumbeix. En les grans crisis, el cor es trenca o es trempa.”

En declarat homenatge a la Divina Comèdia de Dant, Balzac escruta els sentiments més pregons dels seus contemporanis, i arriba a la conclusió que “els esperits més sensibles no són sempre els més sensats”. Per cert, d’ell és també la següent sentència que pot aplicar-se encara avui, dos segles després: “La burocràcia és una màquina immensa manejada per pigmeus.”