La cabina d’Isona
Presidenta del Centre d’Estudis d’Isona i Conca Dellà i directora del Club de Lectura d’Isona
Hi ha coses que desapareixen del paisatge i, amb elles, sembla que també desaparegui una part de la nostra història. Però, de vegades, només cal una fotografia, un dibuix o una pàgina d’un llibre perquè tornin a la memòria. A Isona, això ha passat amb una antiga cabina telefònica.
Aquest mes, al Club de Lectura d’Isona, hem començat el nou curs amb Àssua, de Marta Lluvich. Quan vaig ensenyar el llibre al meu pare, Josep Solans, de 93 anys, ens vam aturar en una de les il·lustracions de Toni Ribas que acompanya el relat quan parla d’Isona. Hi apareix la cabina telefònica.
Només veure-la, el pare va començar a recordar.
Als anys setanta, quan ell era alcalde d’Isona, es va haver de decidir on instal·lar-la. Finalment, es va escollir un emplaçament a prop de la font d’Isona i de la carretera.
En aquella època, una cabina telefònica era molt més que una estructura metàl·lica. No hi havia telèfons mòbils ni comunicacions immediates. Era un dels pocs llocs des d’on es podia trucar a familiars i amics que vivien lluny. Formava part de la vida quotidiana del poble. Mentre parlàvem, li vaig llegir el fragment d’Àssua en què s’explica que, tres anys enrere, un operari de Telefónica va arribar a Isona, va desmuntar la cabina i se la va endur sense previ avís.
El meu pare no ho sabia. Li va sorprendre descobrir que havia desaparegut, però encara li va fer més il·lusió saber que finalment havia tornat al lloc on molts anys abans s’havia decidit instal·lar-la.
El retorn de la cabina té una protagonista important: Jeannine, alcaldessa d’Isona. Quan va comprovar que havia desaparegut, ho va fer públic a les xarxes socials i en va reclamar el retorn, reivindicant que aquell element formava part del paisatge urbà del poble.
La reivindicació va donar resultat i avui la cabina torna a ser a Isona.
Pot semblar una història petita, però aquestes petites històries són les que construeixen la memòria d’un poble.
Per a una generació, una cabina telefònica era el lloc des d’on es trucava a casa, des d’on s’esperava una notícia o des d’on es podia sentir la veu d’algú que vivia lluny. Avui, amb un mòbil a la butxaca, costa imaginar la importància que podia tenir aquell petit espai.
Per això té valor que la cabina continuï allà. No perquè encara sigui necessària per comunicar-nos, sinó perquè ens recorda com ho fèiem abans.
I aquesta és també una de les coses que m’agrada del Club de Lectura: els llibres no només ens fan llegir. De vegades ens fan parlar, recordar i compartir històries que teníem guardades.
Aquesta vegada, Àssua ens ha portat fins a una cabina telefònica d’Isona i, a través d’ella, fins als records del meu pare. Una conversa que probablement no hauríem tingut sense el relat de Marta Lluvich i la il·lustració de Toni Ribas.
Gràcies, Marta, per recuperar aquest petit tros de la memòria d’Isona. Gràcies, Toni, per donar-li imatge. I gràcies també a Jeannine per defensar que aquella cabina tornés al seu lloc.
Perquè, al final, conservar un petit element del paisatge també és conservar una part de la història d’un poble.
I potser aquest és el més bonic de tot: una cabina que un dia va servir per connectar persones continua fent-ho avui, molts anys després, connectant-nos amb els nostres records.