SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Quant costa un got d’aigua de l’aixeta? I, en un futur àrid, quin preu tindrà? Què val avui la biela d’un motor, un llapis, el primer petó? Si el suprimíssim, el món rodaria? Coses petites i gestos insignificants: apagar el llum, tancar una aixeta, reciclar una ampolla... “Els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam, aquell personatge naïf de TV3 que feia riure una mica. Però un grapat de sal, el 6 d’abril de 1930, va endegar la independència de l’Índia.

Què devia costar una bosseta de confits el 24 de juliol de 1932, quan el president Macià va inaugurar el pont vell de Seròs? De tot el que va passar aquell dia, Marieta de ca Violí, que aleshores tenia deu anys, recordava sobretot que la van saltar en el repartiment perquè les autoritats es pensaven que era de fora vila i que, per tant, no li’n tocava cap. En canvi, dos anys després, quan el conseller Ventura Gassol inaugura les escoles del poble, va ser la primera a rebre un tros de pastís. Sabedor del que havia passat al pont, l’alcalde Loncà va voler compensar-la amb aquesta petita deferència: ser la primera. Segurament, un trosset de pastís no té el glamur històric ni la força transformadora d’una mosta de sal marina, però va aconseguir que la Marieta recordés aquell 30 de setembre de 1934 com un dels dies més feliços de la seua vida. En bona part, Marieta era tots dos records.

Les coses petites no són només futur, la possibilitat de transcendir la menudesa i convertir-se en una cosa gran, en una eina imprevista que transformi el món. Les coses petites són sobretot present. De vegades, ens fan feliços perquè sí, com la bellesa corprenedora d’un crepuscle; d’altres, perquè ens fan conseqüents. Potser Gandhi imaginava un grapat de sal multiplicant-se per milions de mans; Rosa Parks, en canvi, es va negar a aixecar-se del seient i cedir-lo a un home blanc perquè simplement estava cansada d’obeir. No pensava en el demà.

L’1 d’octubre de 2017, Marieta Violí va tornar a les escoles de Seròs per votar al referèndum. Sabia que ara no hi hauria pastís, ni potser cap grapat de vots capaç de canviar el futur. Tenia noranta-cinc anys, però hi va anar. M’ho va contar l’any següent, contenta, orgullosa, indiferent a les trifulgues del Procés. Els gestos insignificants. Com Rosa Parks, ho va fer perquè ho havia de fer.

tracking