SEGRE

(*) CONSULTORA, INVESTIGADORA I DIVULGADORA DE LIDERATGE CORPORATIU. AUTORA DE L’ESTÀNDARD DE LIDERATGE PICE®. COFOUNDER & CEO DE TALENSIA LEADERSHIP INSTITUTE/SARA SAMPEDRO ESCUER*

El directiu que no delega no lidera

Creat:

Actualitzat:

Delegar és una de les competències més discutides en qualsevol programa de desenvolupament directiu i, alhora, una de les més resistides a la pràctica.

Se’n parla molt. Es practica poc. I quan no es practica, el cost no el paga només qui dirigeix. El paga sobretot l’equip.

La dificultat en la delegació no sol ser tècnica. Els directius que no deleguen, en general, saben perfectament que ho haurien de fer. El problema és una altra cosa: delegar implica acceptar que algú farà les coses de manera diferent a com un les faria. I per a molts líders, diferent encara es confon inconscientment amb pitjor.

Recordo el cas d’un director d’àrea en una empresa de serveis. Anomenem-lo Sergi. Tenia un equip competent, persones formades i amb criteri. Però el Sergi revisava cada informe abans que sortís, demanava que el copiessin en tots els correus rellevants i tendia a intervenir en reunions que no necessitaven la seua presència. No ho feia per desconfiança explícita. Ho feia perquè, en el fons, sentia que, si ell no ho supervisava, una cosa important es podia escapar.

El resultat era predictible. L’equip va deixar de prendre decisions pròpies. Van aprendre que, de tota manera, el Sergi acabaria revisant-ho tot, així que, per a què jugar-se-la? A poc a poc, la iniciativa es va anar apagant. El que havia estat un equip actiu es va convertir en un equip que esperava instruccions. I el Sergi, paradoxalment, va acabar més ocupat que mai, gestionant el que el seu equip havia deixat de gestionar.

El més revelador d’aquell cas –i de molts de similars– és que el Sergi no era mal líder per falta de coneixement ni de capacitat. Era bon professional. El problema era que la seua identitat directiva estava massa enganxada a fer, a ser imprescindible en cada pas del procés. Renunciar al control, malgrat que fos parcialment, es vivia com una pèrdua, no com un avenç. Això és el que la delegació posa sobre la taula: no una tècnica de gestió, sinó una pregunta sobre la concepció del lideratge.

Aquesta dinàmica és un dels patrons més freqüents en els processos d’avaluació de lideratge. No apareix com un conflicte obert. Apareix com una progressiva dependència de l’equip cap a qui dirigeix, que acaba llegint-se, erròniament, com falta de capacitat o d’iniciativa de l’equip.

Delegar no és deixar anar i desaparèixer. Implica definir amb claredat què es transfereix, a qui, amb quin marge d’autonomia i amb quins mecanismes de seguiment. Implica acompanyar sense intervenir, sostenir sense controlar i acceptar que l’aprenentatge real ocorre quan qui aprèn té espai per equivocar-se i corregir.

Quan un directiu aprèn a delegar de veritat, sol passar una cosa que no esperava: l’equip creix, sí, però també creix ell. Perquè delegar allibera temps i energia per al que només ell pot fer: pensar estratègicament, prendre les decisions que realment li corresponen, construir el lideratge que ningú més en l’organització no pot exercir al seu lloc.

I hi ha una cosa més que de vegades es passa per alt: les organitzacions que no deleguen no només esgoten els seus directius. Creen equips que no saben decidir sols. I quan aquest directiu falta –per malaltia, canvi de lloc o simple sobrecàrrega– l’organització es para perquè ha construït una dependència que ningú no va percebre com a risc fins que es va materialitzar. La delegació, ben entesa, és també resiliència organitzacional.

La pregunta que val la pena fer-se no és si delegues. És si l’equip que tens a càrrec pren avui més decisions que fa un any. Si la resposta és no, potser el problema no és en l’equip.

tracking