El dret a l’accessibilitat al Pirineu

El dret a l’accessibilitat significa que tothom ha de poder anar a qualsevol punt del territori, en qualsevol circumstància. Tant se val si hom té recursos o no, si és jove o gran, si va lleuger o no pot caminar, si viu al poble o a la ciutat. El dret a l’accessibilitat és universal. És la societat que l’ha de fer possible, prestant el servei públic necessari en cada cas.

Sota aquest dret cal donar preeminència a la xarxa local i als serveis de transport. A quasi bé tot el territori s’hi arriba per carretera. Però ho pot fer només qui gaudeix de vehicle privat, sovint d’un tot terreny, està en condicions de conduir-lo i si no hi ha mal temps. Si creem un servei de transport a l’abast de tothom, es garantirà plenament l’accessibilitat. Si pavimentem i protegim bé les carreteres locals, no caldrà un vehicle especial per arribar a casa.

Tot seguit, presentarem alguns exemples de polítiques públiques al Pirineu destinades a satisfer el dret a l’accessibilitat.

El Tren de la Pobla de Segur: aporta llibertat de moviments a tothom, qui no té cotxe o carnet, qui no té recursos, qui té problemes de salut... Un tren competitiu per anar a Lleida i fins i tot per anar a Barcelona!

Els túnels: és referència obligada el Pla de comunicacions pirinenques amb un estol de túnels que l’enginyer Albert Serratosa va planificar fa 40 anys en el marc de la Comunitat de treball dels Pirineus. Ell mateix va dirigir els treballs de construcció del túnel del Cadí; després vingueren Pimorent, Envalira, els túnels d’Andorra, el nou túnel de Vielha, Collabòs, Barcons, els túnels de l’N-260, de la C-14, de la C-16 i de la C-17, sense oblidar els que queden pendents de fer: Perbes, La Bonaigua, Comiols, Salau... Què aporta un túnel al dret a l’accessibilitat: obrir possibilitats, fer accessibles territoris en qualsevol situació, protegir els usuaris davant els riscos d’allaus i esllavissades...

Tren-tramvia de la Seu d’Urgell a Sant Julià de Lòria i tramvia d’Andorra. Aquestes dues propostes que compten cada vegada amb més suport per part de les autoritats constitueixen un bon exemple d’infraestructures i serveis que donen resposta al dret a l’accessibilitat. Ho fan, no tan sols garantint els desplaçaments de tots els ciutadans (per exemple, els alt urgellesos que treballen al Principat), sinó també garantint l’accessibilitat en els períodes de congestió de la carretera.

Servei a la demanda. Amb molt poca nova mobilitat –un bus o taxi fent recorreguts a petició dels usuaris– aporta un increment molt gran del dret a l’accessibilitat a punts allunyats del territori a tots els qui no tenen cotxe o no estan en condicions de conduir.

Pla de millora dels accessos als nuclis de població de les comarques de muntanya i de l’Aran. En el cas del Pirineu, territori amb una orografia complicada i amb població molt disseminada, els camins constitueixen la categoria més extensa de la seva xarxa viària, i la garantia del dret a l’accessibilitat a qualsevol punt del territori, sempre que gaudeixin d’unes condicions escaients.

De l’existència o no de polítiques públiques en qüestions com les que hem descrit en depèn que les persones que viuen al Pirineu gaudeixin efectivament del seu legítim dret a l’accessibilitat.