El dia de la marmota
Director de l’institut de La Pobla i membre de l’ADSLL
Sona el despertador.
Phil Connors obre els ulls i torna a ser el mateix dia. És el dia de la marmota.
La mateixa habitació. La mateixa cançó. La mateixa gent. Els mateixos esdeveniments.
A Atrapado en el tiempo, el protagonista queda atrapat en aquest bucle i només ell sembla adonar-se’n. Darrerament, quan miro què passa amb l’educació, tinc una sensació semblant. Uns resultats que preocupen. S’encenen les alarmes. Es parla de crisi, de pèrdua d’aprenentatges, de la necessitat de reaccionar.
Torna a sonar el despertador. S’obre un gran debat. Escoltarem experts. Escoltarem els professionals. Es creen grups de treball, es demanen aportacions i es parla de repensar el sistema. A Catalunya, des del Govern es torna a convocar un debat sobre l’educació que necessita el país i el Consell d’Educació torna a iniciar el procés per abordar el futur del sistema.
Torna a sonar el despertador. Arriba la reforma. El 2006, la LOE. El 2013, la LOMCE. El 2020, la LOMLOE.
A Catalunya, el 2022 s’aproven els nous currículums. El 2024 ja se’n revisa i modifica una part. El 2026, una altra.
Torna a sonar el despertador. Arriben els mòbils. Els centres els hem de regular. Arriben les xarxes socials. I ens toca educar-ne l’ús i gestionar l’assetjament digital.
Arriba la intel·ligència artificial. I tornem a discutir què poden fer els alumnes, què no poden fer, a quina edat, com l’han d’utilitzar i què hem de fer nosaltres amb tot això.
Torna a sonar el despertador. Cada problema social acaba entrant per la porta del centre. I ens toca gestionar-lo.
Els docents s’emprenyen. Reclamen recursos, temps i unes condicions mínimes. El Govern respon, negocia, anuncia mesures...
Arriben les vacances i... torna a sonar el despertador.
(…)
Phil Connors, almenys, recordava. Cada matí tornava al mateix dia, però no començava de zero. Sabia una mica més que el dia anterior. Havia observat, havia provat coses, s’havia equivocat. Nosaltres també tenim memòria. Tenim dècades de reformes, avaluacions, plans, programes i experiència acumulada als centres.
I, malgrat això, quan alguna cosa no funciona, tornem molt de pressa al currículum.
Però un alumne no arriba a l’aula desconnectat del món on viu. Arriba amb els seus hàbits, amb el que veu a casa, amb la seva relació amb l’esforç, amb la frustració, amb les pantalles, amb l’autoritat, amb la lectura i amb el coneixement. Moltes de les coses que després intentem resoldre des de l’escola s’han començat a construir fora.
Canviar hàbits socials, expectatives i formes de relacionar-nos amb l’aprenentatge és bastant més complicat. Potser per això els governs acaben intervenint una vegada i una altra allà on és més fàcil intervenir. Un altre nou decret i un altre nou currículum.
Ara bé, hi ha una pregunta que em sembla fonamental:
Què hem après de la volta anterior?
Què va funcionar? Què no? Què no vam arribar a aplicar? I, sobretot, estàvem actuant sobre el problema correcte?
A Atrapado en el tiempo, Phil Connors només aconsegueix sortir del bucle quan comença a extreure un aprenentatge profund de cada dia que repeteix.
Nosaltres ja en portem uns quants repetint-los exactament igual. Sona el despertador. Potser ja va sent hora de deixar d’esperar que canviï el dia.
I començar a entendre, d’una vegada, què és el que ens hi fa tornar.