Menys crispació política i més país

La política, amb el seu codi ètic, ha de servir per resoldre els problemes de la ciutadania, no per destruir i deshumanitzar l’adversari. Sense respecte, diàleg ni consens, la democràcia perd credibilitat i la societat perd confiança.

Quan deixarem de viure en una campanya electoral permanent? Massa sovint, la política s’ha convertit en un combat d’insults, retrets i desqualificacions, mentre els problemes reals dels ciutadans continuen esperant respostes. Massa soroll, massa confrontació i massa poques solucions.

Aquesta deriva no és inofensiva. Vivim una etapa de polarització creixent en què discrepar sembla haver-se convertit en enemistar-se. Hem normalitzat una manera de fer política que confon contundència amb agressivitat i discrepància amb hostilitat. Però quan l’insult substitueix l’argument i l’adversari es converteix en enemic, la política deixa de complir la seva funció i la convivència se’n ressent.

Les emocions formen part de la democràcia, però no poden convertir-se en instruments per despertar pors, alimentar ressentiments i explotar les baixes passions amb finalitats partidistes. La indignació no pot ser una estratègia electoral ni la divisió, un instrument de poder. Les xarxes socials encara amplifiquen aquesta tendència: els missatges més radicals guanyen protagonisme, mentre la moderació i la reflexió perden espai. Una societat permanentment enfrontada és més vulnerable a la manipulació i a la demagògia.

Aquesta responsabilitat també implica preservar les institucions. Criticar-les, fiscalitzar-ne l’actuació i exigir responsabilitats és legítim i necessari; desacreditar-les sistemàticament per obtenir rèdits polítics és una irresponsabilitat. Les institucions no són propietat de cap partit: són patrimoni de tota la ciutadania i una garantia de la nostra convivència democràtica.

Per això necessitem una política a l’altura dels reptes del país. L’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, les infraestructures i la cohesió social exigeixen rigor, planificació i acords duradors. No podem començar de zero amb cada canvi de govern ni supeditar les grans decisions al calendari electoral. Hi ha qüestions essencials que reclamen polítiques d’Estat i consensos amplis, per damunt dels interessos immediats dels partits.

Acordar no significa pensar igual ni renunciar als propis principis. Significa entendre que es pot discrepar amb fermesa sense faltar al respecte, defensar les pròpies conviccions sense negar la legitimitat de qui pensa diferent i negociar sense renunciar a allò que es considera essencial. Dialogar no és rendir-se, pactar no és perdre i escoltar no és mostrar feblesa: és demostrar responsabilitat i maduresa democràtica.

Personalment, sempre he defensat la política de les idees, les propostes i els acords; la política de les mans esteses, no dels punys tancats; la de construir ponts, no aixecar murs; la de negociar, no imposar; la de buscar consensos, no alimentar trinxeres. Crec en el pluralisme, en el respecte a qui pensa diferent i en els pactes d’Estat quan el futur del país està en joc. No podem permetre que el càlcul electoral pesi més que l’interès general ni que els interessos partidistes passin per davant del bé comú. La política ha de ser, per damunt de tot, un exercici de servei a la ciutadania. Perquè liderar no és enfrontar, governar no és imposar i fer política no és derrotar l’adversari, sinó trobar solucions que millorin la vida de les persones.

És hora d’asserenar els ànims, recuperar el valor de la paraula i situar el seny, el respecte i la voluntat d’entesa al centre de la vida pública. La democràcia no consisteix a derrotar l’altre a qualsevol preu, sinó a conviure en la discrepància, reconèixer que ningú no té el monopoli de la veritat i treballar per trobar solucions compartides.

Perquè, al capdavall, quan la política divideix, el país perd. Quan dialoga, pacta i construeix, hi guanyem tots.