SEGRE

JOAN ARGILÉS FELIP

Un esperit crític sobrevalorat

Psicopedagog i mestre de primària

Creat:

Actualitzat:

Cal fomentar l’esperit crític, sobretot en les generacions joves i infants que l’hauran d’usar en un futur no tan llunyà. Per a què? Doncs perquè no els trepitgin amb les injustícies, perquè sàpiguen que és el correcte i no es deixin embaucar pels xarlatans ni pels explotadors ni per les noves tecnologies i IAs actuals. Perquè sàpiguen pensar per si mateixos i dubtin de tot el que els envolta. Ara bé, és realment útil? O els estem duent a la deriva de la marginació social. Perquè aquest esperit crític que tant es valora en els fonaments teòrics i filosòfics també fa que una persona estigui en contra de les males decisions dels seus jefes a nivell laboral, i si té un esperit prou fort i inculcat, pot perdre la feina.

També pot fer que el mateix esperit crític li faci lluitar contra lobbies i gent poderosa contra qui no hi té res a fer, i si aconsegueix trobar energia per enfrontar-s’hi es pot convertir en un “perroflauta” dels que lluita eternament amb uns ideals ferms que no pot mantenir amb coherència si vol viure en un món capitalista o en una societat altament corrupta.

Que maco és anunciar: “hem d’educar els nostres fills i les escoles a infants amb esperit crític!” Però llavors aquests infants aniran contra els seus pares, perquè amb raó trobaran escletxes a mesura que avança l’adolescència. O es giraran contra el sistema escolar que els tracta com un ramat d’ovelles i es donaran compte que són víctimes d’una ineficient política educativa. Seria un moment bonic perquè estan en un moment de més drets que obligacions o compromisos econòmics, però es trobaran que, en arribar a l’edat adulta hauran de desar en un calaix més gran o més petit de casa seva i obrir-lo de tant en tant i mirar-se aquella flameta amb melancolia i tornar a tancar el calaix perquè, si no, no trobaran feina o no encaixaran entre els seus companys amb qui han de conviure i no tenen cap calaix en llurs cases destinat a un esperit crític latent, esperant a ser obert en el moment oportú.I aquí la meva conclusió, que rau en aquesta expressió de “moment oportú”. Ja que veig inviable ser fidel a aquest esperit que, si has tingut sort, t’inculcaren de ben jove. Però si tu tens un racó en el teu interior que et diu que les coses no van bé i estic capacitat per veure-ho, pot ser que trobis un moment o que tinguis l’energia suficient per fer-hi alguna cosa, posar el teu granet de sorra i tinguis la valentia i el seny per lluitar-hi sense fer-te mal, només així, potser, t’animes a fer accions que ajudin a millorar el món o simplement la teva vida.

Tot i així, cal assumir conseqüències i riscos i no morir en l’intent. I, perdoneu que us ho digui, però com més ho intenteu, més incoherents sereu amb la societat i amb la vida que volies viure.

Jo tinc dos fills, una nena i un adolescent. Què els explico? Cap a on els guio? Els encamino en funció dels meus ideals crítics i deixo que es converteixin en màrtirs? O ens inculco un pragmatisme que els ajudi a navegar per la vida però sense ànima? Accepto ofertes.

tracking