Víctor Viladrich

La setmana passada va tenir lloc a Barcelona una taula rodona a la galeria Marc Domènech en què participaven Juan Manuel Bonet i Carles Guerra sobre Henri Michaux i la seva experiència amb la mescalina com a medi per fer unes pintures que fugien del control de la ment. Explicàren com el poeta-pintor, o també pintor-poeta, va estar en tot moment controlat per metges, i d’aquí ve la seva relació amb el neuropsiquiatre Julián de Ajuriaguera, un exiliat republicà, que va tractar diversos creadors provinents del món surrealista o dadaista. Michaux va seguir aquest procediment fins que va tenir afectacions i migranyes que el van recomanar abandonar l’experiment.

Tot això em va fer pensar en Víctor Viladrich (Corbins 1897- París, 1950). Parlo del germà petit del gran Miquel Viladrich, el pintor. Víctor havia estudiat medicina a Barcelona seguint els passos del seu pare, que va ser director de la Casa de Caritat de Lleida, com a metge, i que va tractar persones amb problemes mentals que figuren al cèlebre quadre Mis funerales de Miquel Viladrich.

A la ciutat comtal va freqüentar els artistes, i va escriure un llibre difícil de trobar que es diu Fira espiritual, publicat el 1933 a Reus a la Llibreria Nacional i Estrangera. Aquesta obra és tota una filosofia de vida, expressada, com feien tots els Viladrich, de manera molt ambiciosa. Ja abans de la guerra Víctor va ser membre del sindicat de metges de Catalunya, i va renunciar al càrrec de delegat de Sanitat Nacional de la Generalitat de Catalunya el 1938.Després de la Guerra va exiliar-se a França.

Era un virtuós de la guitarra i del piano i va treballar com a pianista al Casino de Biarritz. Després va fer de metge a Toulouse, i va fundar l’Agrupació de Metges Catalans de l’Alta Garona, en què va fer de secretari. Quan va poder va marxar a París, on va viure i morir.

Va casar-se i tenir una filla que va morir atropellada per un tramvia i que va causar-li un trastorn que, finalment, va dur-lo al suïcidi als cinquanta-tres anys. Víctor Viladrich –per això m’hi refereixo– va fer servir el seu propi cos com a experiment toxicològic. Era opiòman i experimentava en els seus efectes, talment com Henri Michaux, però sense una finalitat artística.

Sabem de l’estima que li tenia Picasso i que va ser bon amic de Jean Genet i de Marie Laure de Noaïlles i va acabar sucumbint per causa de la droga, l’exili i el drama familiar de la mort de la seva filla.Carles Guerra anunciava la recerca que formalitzarà en una exposició sobre els metges exiliats republicans i la seva vinculació amb aquests artistes que cercaven alliberar-se del lligam amb la raó.. Artaud, i molt especialment Henri Michaux, sondejant l’expressió deslliurada de la mà creativa, sense complexos. Víctor Viladrich va viure aquest dilema amb un resultat dramàtic, que ens ha fet perdre el record i la memòria de la seva misteriosa personalitat.