Com arruïnar un casament

Aquesta pel·lícula compleix una regla bàsica a la comèdia: fer riure. I ho aconsegueix perquè s’edifica en els errors i desastres que cometen els protagonistes. Olivier Nakache i Eric Toledano, directors d’Intocable, un èxit comercial considerable, fan de l’organització d’un luxós casament en un château de la campanya francesa un desconcert. Organitzat amb poca fe en l’equip, com tampoc se l’hauria de tenir al que en teoria controla tot això, un Jean-Pierre Bacri, en constant estat de desesperació i tristesa a parts iguals, i que reparteix joc entre un ventall de personatges que copen tots els àmbits i tòpics d’una celebració, i que, com no pot ser d’una altra manera, són bastant calamitosos. A C’est la vie! tot surt malament per definició, hi ha nervis, embolics, dropos, aprofitats, gent que no s’assabenta de res, algun egocèntric i amfitrions que d’una manera o altra ajuden perquè la cosa surti bé.

En realitat, de pel·lícules amb aire similar n’hem vist moltes, fins i tot els recursos per provocar situacions còmiques, en alguns casos, vénen forçats i es construeixen des de la simplicitat.

Però el que aviva el desenvolupament d’aquest esbojarrat casament són els diàlegs, que es creuen amb mil·limètrica facilitat i solvència, i en els quals es demostra una gran capacitat de sincronització dialèctica, dominant gestos i paraules, aguantant estoicament entre el caos. C’est la vie! és simpàtica perquè encaixa bé les seues peces, els enutjos, l’afecte, la boutade i l’amistat, amb algunes escenes impagables com aquesta hilarant pujada en globus amb idiota inclòs. Tot plegat garanteix una bona estona que, com hem dit, és el mínim que se li ha de demanar a una comèdia.