Ànima de videojoc

Hi ha un savi consell que diu: “Si no ho pots millorar, deixa-ho com està.” Pel que sembla, els responsables d’aquest Robin Hood no el van sentir mai ja que segurament estaven planificant un desembarcament en gran que pogués descaradament convertir-se en saga, una cosa que, vist això, farien bé de replantejar-se. Cert és que l’heroi que robava als rics per entregar-ho als pobres, que reunia totes les qualitats per ser idolatrat –el cine ja l’ha mostrat en tots els seus vessants i rostres en desenes d’ocasions, i alguna de les quals resultant inoblidablement incomparable–, és sempre desitjable per atrevir-se a fer-li un gir no de valors, però sí d’estètica ja que els temps canvien, però el resultat d’aquesta nova revisió té ànima de preqüela, ja que aborda la història des que Robin de Locksley és un jovenet de noble bressol enviat a les creuades i desnonat pel brivall xèrif de Nottingham. El que segueix és ensinistrament per part d’un musulmà revengista; la continuació d’una història d’amor adolescent amb Marian; i la perenne lluita de classes contra l’escarmentat poder i la perversa església. Carregada d’anacronismes, on des del vestuari fins a l’armament passant per la posada en escena és de

PlayStation

, i amb moments que semblen sortits d’una càrrega policial actual més que d’una rebel·lió del segle XIV, trascorre una pel·lícula que pretén ser innovadora però cau en el simple divertimento, sense parlar d’un guió escrit en un tovalló de paper. El més agraït aquí són els dolents perquè els herois ja avorreixen, i aquell que vulgui veure el bosc de Sherwood que es compri una postal. Això sí, si no te la prens seriosament fins i tot pot arribar a entretenir.