La vida que ens porta

Des de les primeres imatges, fa l’efecte que assistirem a un retrat mafiós oriental de baix nivell, de germandat de malfactors de pa sucat amb oli entre una història d’amor que viu ràpid la vida. Però, què és el que fa gran aquesta pel·lícula? Doncs que està tan ben embastada per explicar-nos moltes coses, que es mou en parts tan diferenciades per dominar cada una de les capes afectives que t’atrapen.

La protagonista és Qiao, una jove enquistada en una banda el líder de la qual, Bin, és el seu nòvio. Ella se sent còmoda en aquest rol, té crèdit en una zona minera mísera el 2001, i on ja s’anunciaven temps d’acomiadaments massius i canvis, com en aquest intent de la Xina d’evolucionar de manera gegantesca, devorant el passat. Una escena, la de la discoteca i el ball al so dels Village People, retrata la parella, feliç i desinhibida, fins que cau un revòlver a terra, deixant clar qui són i aquest estigma que porten.

El realitzador Jia Zhang-ke, com ja va fer amb la magnífica Un toque de violencia, filma l’atac d’una altra banda rival amb extrema duresa, amb una coreografia magistral, seca, sense ornaments. És allà, amb el tret a l’aire que Qiao efectua per salvar la vida de la seua parella, quan el film fa un nou gir. Un acte d’amor que li costarà cinc anys de presó, cinc anys en què s’oblidaran d’ella.

Tot està filmat amb precisió, en enquadraments mesurats, en silencis que parlen per si sols, en el temps que s’estanca quan al sortir de la presó va a la recerca d’aquest romanç perdut o la justificació d’aquest canvi d’actitud. El director acompanya el personatge per rutes de la Xina amb vaixell, per la qual cosa serà la mastodòntica presa dels Tres Colls que s’empassarà bona part de la història de la gent del lloc; aquest recorregut pel riu Iangtsé; o amb tren cap a enlloc, subsistint gràcies a la picaresca apresa temps enrere, fins a arribar davant l’home que va estimar.

Ja no queda ombra d’aquell inici delinqüent, només dos éssers humans que es reconeixen encara que hagin canviat. Aquesta habitació d’hotel de mala mort en què una fotografia freda ho converteix tot en tristor.

Després d’aquest adéu, un altre retrobament. Un home destrossat físicament i anímicament i una dona que ha guardat la força dels anys d’infelicitat suportats. Aquest retorn davant d’un volcà com en els temps que s’era feliç encara a la cara fosca de la vida, i una reflexió amb el pas dels anys a un ésser que, en el seu mapa emocional, mostra també el mapa d’un país que, bé o malament, no deixa de reinventar-se.