La seducció del caos

Produeix desassossec i inquietud que Gotham, aquesta ciutat de còmic, tingui aire real i torbador, on es respira descontentament als seus carrerons, on la tensió batega a cada pas i on habiten éssers marginals aclaparats, desconcertats i confosos. Com Arthur Fleck, un ésser que només aspira a ser un còmic que faci riure els altres, un home que rere la disfressa de pallasso amaga un trastorn mental, una tara de riure incontingut, un trauma que el va assolar i que viu amb la seua mare al costat trist de la vida mirant la televisió i observant aquest presentador que l’absorbeix des de la seua pròpia demència. Un món irreal inventat que utilitza com a cuirassa davant del maltractament, la violència i la incomprensió que amb insistència s’acarnissen amb ell. Tot en aquest aclaparador Joker produeix sensacions contradictòries entre la llàstima i el rebuig, entre l’aflicció i l’horror, entre aquesta barreja terrible en un personatge tan desvalgut com despietat. I tot plegat ho porta fins al límit de la interpretació un Joaquin Phoenix creïble a la frontera de la bogeria, en els gestos i postures, en l’histrionisme i la mirada, tan tendra com cruel, convertit en una figura la metamorfosi de la qual esdevé salvatge, deixant constància que estem davant del millor actor de la seua generació. En el seu caos, la societat genera un monstre, un monstre que escriu al diari: “El pitjor de la malaltia mental és que la gent s’espera que actuïs com si no la tinguessis”. Joker és una pel·lícula que impressiona no per mostrar l’origen d’un brivall, sinó el perquè. “Així és la vida” (That’s life), com la cançó de Sinatra que un Joker desposseït ja de tota humanitat va murmurant amb maliciós somriure.