Històries d’estiu

Array

La seua

evident vocació de no pretendre ser una pel·lícula transcendent i, al seu torn, buscar llunyania per no erigir-se en un simple producte d’estiu, converteix ¡Al abordaje! en una cosa real, amb les seues històries mínimes ben desenvolupades que connecten amb l’espectador gràcies a una mirada jove sense malapteses, i sense voler fer riure a base de bestieses, cosa que sí que veiem sovint en la comèdia espanyola actual.

Guillaume Brac, als seus poc més de 40 anys, ja posseeix un cert prestigi al seu país i també en festivals importants, i col·loca els seus personatges en ple estiu, embastant moments i sensacions fins a convertir la pel·lícula en un fet grupal malgrat que cada personatge té plecs i desitjos. La història porta un jove que s’ha enamorat de manera instantània i el seu amic –ambdós de raça negra– a compartir vehicle amb un desconegut un pèl primmirat –tot un descobriment Édouard Sulpice, que protagonitza alguns dels moments més divertits–, camí del lloc on estiueja la noia estimada. Una avaria els anima a fer càmping i, de passada, pensar que en aquesta zona amb riu turístic on es troben tot anirà bé.

És aquí on la pel·lícula desenvolupa encontres i desencontres, bones sensacions i alguna amargor. Descobrir situacions i descobrir-se a si mateixos sense necessitat de ser profunds, d’una manera molt més emocional, comuna i espontània. En aquesta producció amb atmosfera estiuenca i decididament humana, l’ombra d’Éric Rohmer plana sense alterar l’estil de Brac, encara que títols com Pauline a la platja o Conte d’estiu serveixin per poder mirar-se en aquesta pel·lícula –salvant temes generacionals–, i per reafirmar que el cine francès gaudeix de molt bona salut fins i tot quan surt de vacances.