El primer pare
Per bé que aquesta pel·lícula podria haver caigut en el drama de parella amb nen, d’aquells que tant abunden per buscar la llàgrima fàcil i el vistiplau d’un públic conquerit a base de tendror, a La historia de Jim –malgrat que compta amb punts febles–, la tristesa emmarcada en el rostre de l’actor Karim Leklou, molt reconegut pels seus bons treballs a Una qüestió d’honor, El món és teu o Vincent ha de morir, té tota la humanitat que desprèn el seu personatge, Aymeric, un home que deixa que la seua vida transcorri sense més ni més, saltant de feina en feina, expresidiari per furts sense malícia en la seua època d’estudiant, sempre deixant-se conquerir per després ser abandonat sense rancor. Quan Aymeric es retroba amb Florence, una excompanya de treball embarassada de sis mesos d’un home que no ha volgut deixar la seua família per ella, s’inicia una relació, i aquest pare adoptat que és Aymeric es converteix en l’home que ha criat el petit, però quan el pare biològic apareix amb els seus traumes a sobre tot canvia, fins al punt de la separació.
El millor d’aquesta adaptació de la novel·la escrita per Pierric Bailly és que se centra en el personatge d’Aymeric, en els seus sentiments trencats i en el seu camí a seguir, ja que la història abasta més de dos dècades i una veu en off s’encarrega de comptar-nos les situacions viscudes, el sentiment de buit en un ésser bo, sense maldat, tranquil, que va endevinant la realitat de les coses, fins i tot la mentida com a excusa d’uns progenitors perquè Jim oblidi aquell primer pare, cosa que el temps retorna amb els retrobaments que la vida de vegades presenta per posar les coses en el seu lloc just.Els germans Arnaud i Jean Marie Larrieu dirigeixen La historia de Jim utilitzant l’el·lipsi com a vas comunicant en la vida d’un ésser amant de fer fotografies que majoritàriament no revela, com un missatge en el negatiu per intuir i endevinar més que per descobrir.També hi ha una recerca a la pel·lícula de trobar la normalitat, que tot flueixi al costat d’algú que no l’utilitzi sinó que el comprengui.S’agraeix la delicadesa amb la qual està explicada aquesta pel·lícula, sense brusquedats, sense excessives floretes ni enfrontaments acarnissats de parelles desesperades. Tan sols mostra ferides amagades, fins i tot desencant, però no n’abusa, no agita en excés els sentiments. Potser aquí rau la seua gran virtut, buscar la calma fins i tot en la tempesta emocional de no ser, o no et van deixar ser, qui pretenies, i acceptar que la vida segueix, sense més ni més.
