Metodologia de l’observació
El realitzador Steven Soderbergh torna a demostrar la seua destresa davant d’un enrevessat trencaclosques elaborat pel guionista David Koepp, un totterreny del cine americà. Soderbergh té ja prou galons per elaborar pel·lícules al seu gust, i ara ens atansa a un món luxós d’espies la metodologia de l’observació, de l’anàlisi, en què la percepció de detalls nimis converteixen la sospita en una veritat absoluta i inqüestionable. Confidencial (Black Bag) juga a descobrir un traïdor a través d’una llista de sospitosos d’una agència d’investigadors privats les intimitats del qual i deslleialtats –fins i tot afectives– queden exposades al voltant d’una taula. Aquest grup de perspicaços personatges queda assenyalat quan l’agent George Woodhouse rep l’encàrrec de descobrir la peça discordant de la història. Woodhouse té la susdita llista de possibles traïdors en la qual també es troba la seua dona, una professional com ell de l’espionatge al més alt nivell, i en unes vetllades ferotges en el terreny dialèctic i alguna cosa més s’anirà despullant psíquicament en els mateixos companys de professió, obrint fissures tant pel que fa als seus drames com en els seus interrogants. La pel·lícula, que es mou enmig de luxosos interiors, en una elegància present tota l’estona, en algun moment amb aire d’anunci de perfum car, i en una parella que és tot sofisticació, amb una refinada manera d’actuar fins i tot en les més fosques intencions, és tot distinció en la figura d’una Cate Blanchett que sembla modelada en cera i un Michael Fassbender hieràtic, que sembla haver estat tallat en marbre, sense gairebé moure ni un sol múscul facial, una cosa que recorda enormement al seu paper en una magnífica sèrie que encertadament em va recomanar un bon amic, La agencia, en la qual les intrigues i l’espionatge ho són tot i Fassbender brilla amb el seu afinat estil, una cosa que també vam veure a El asesino, de David Fincher. La buscada fredor de tan magnèticament atractiva parella, que s’admira mútuament, evidencia el to d’aquesta enginyosa proposta en la qual la maquinació, les pistes –per trivials que semblin–, les tàctiques i tècniques que s’utilitzen, aquesta enrevessada construcció de personatges, proporcionen un interessant exercici de destresa, un hàbil divertiment en el qual fins i tot el veterà Pierce Brosnan, que en sap un niu sobre agents secrets, mostra el seu vessant més tèrbol.
En definitiva, un coup de force per eliminar el culpable, una cosa que aquí, molt més col·loquialment simplista i de manera menys selecta, definiríem com a “mort el gos, s’ha acabat la ràbia”. Així d’elemental.
