Oblidable és poc
El crític i teòric cinematogràfic francès André Bazin, un dels més influents de la història del cine, fundador amb Jacques Doniol-Valcroze i Joseph-Marie Lo Duca de la prestigiosa revista Cahiers du Cinéma, en una de les seues ressenyes va titular “s’estrena tal pel·lícula”, i el text el va resumir amb una sola paraula: “Per què?” Aquesta paraula ho deia tot, ho resumia tot, la innecessària manera de fer un cine trampós i inconnex, d’un sol ús, penós i deficient, que només busca la taquilla fàcil amb totes les seues carències.
Tierras perdidas és una d’aquestes pel·lícules que ens explica com una bruixa, per encàrrec d’una reina, s’endinsarà en llocs foscos postapocalíptics plens d’éssers rars i perillosos per trobar la manera que la regenta obtingui el seu desig. En un viatge on tot va succeint apedaçat i amb un ritme desigual, l’acompanyarà un bregat caçador coneixedor de les amenaces que enclouen aquests llocs maleïts.
I allà tens la parella protagonista, sense cap química, dins d’una història que els força tant a atreure’s com a escorxar-se, amb una Milla Jovovich que fa la sensació de no saber gaire bé què hi fa, allà, en el seu rol de bruixa sense vocació i menys contundent que en les seues estel·lars aparicions en les entregues de Resident Evil, algunes de les quals dirigides per la seua parella Paul W.S. Anderson –que ara s’ha posat a adaptar una història de George R.R. Martin, popular gràcies a les seues novel·les Cançó de gel i foc, que van donar lloc a l’exitosa sèrie televisiva Joc de trons–, encara que em fa l’efecte que l’original té poc a veure amb aquesta adaptació al cine d’una de les seues novel·les curtes, ja que causa estranyesa que un autor com ell sigui tan descurat embastant una trama sense sentit que vol funcionar utilitzant tot el que li ve a mà com la religió, la licantropia, la bruixeria, el western i criatures que esdevenen familiars d’altres propostes fílmiques. Al costat de la Jovovich, un Dave Bautista amb molt múscul però limitadíssim com a actor.
Si parlem de divertimento a l’estil de Solomon Kane, Van Helsing, Jonah Hex, fins i tot la desenraonada Abraham Lincoln: Caçador de vampirs, la seua consigna era la d’entretenir i a la seua manera ho aconseguien, però Tierras perdidas ni tan sols és una pel·lícula de manual perquè no té gràcia i no ni bona aparença de videojoc, perquè, si ho fos, seria molt avorrit.
Potser alguns s’ho passin bé, de tota manera, però, això sí, per molt que un sigui bastant analògic –com passa el temps–, penso amb referència a aquesta pel·lícula que oblidable és poc.
