La dona insurgent
La pel·lícula Baltimore té aquella atmosfera d’un cine que ja no es fa, i no perquè no disposi de recursos, ja que el seu estil és original i trena diversos temps de la història que mostra en una espècie de trencaclosques perfecte, sense fissures, absolutament comprensible a base de flashbacks precisos que van en paral·lel i que també s’alternen entre la vida d’una dona rebel i revolucionària i un dels atracaments més importants del segle XX.
Dic que forma part d’un cine que ja amb prou feines veiem per les seues imatges, algunes d’inquietants i amenaçadores, gairebé de freda postal, juntament amb altres de més recollides, íntimes, que descansen en el rostre i la mirada de la protagonista, una Imogen Poots magnífica en el seu rol de jove rica que decideix trencar amb tots els seus privilegis i abraçar la lluita de classes unint-se a l’IRA a la dècada dels setanta. Aquesta és una pel·lícula entorn de la identitat, a un canvi radical de consciència, i això converteix Baltimore en un profund estudi del personatge i funciona com un treball que avui dia s’utilitza poc, perquè malgrat els actes violents, a situacions nervioses, a la pressió constant, en cap moment no s’extralimita. Va desgranant-se com una serena revisió a una vida i a un cas real sense necessitat d’aclaparar, moderadament, creant espais en els quals fins i tot els pensaments cobren forma. És la vida de Rose Dugdale, que des de la seua infància i joventut va sentir que no pertanyia a l’elevada classe de la seua família, que veia en aquella rància aristocràcia l’enemic a batre –fins i tot hi ha un intent de robatori a la mansió dels seus pares ideat per ella mateixa–, i a través d’escenes intercalades en la història que promou Baltimore, anem coneixent la seua naturalesa combativa davant les ràncies lleis britàniques. Rose, ja molt radicalitzada, juntament amb diversos membres de l’IRA, porta a terme la sostracció de 17 obres mestres de la pintura, de Vermeer a Velázquez, per demanar a canvi l’alliberament de diversos presos i una important quantitat econòmica. En una solitària cabana guardaran el botí. Allà es farà patent la sensació de solitud en una dona embarassada, que sabrà que no és més que una peça d’un complex engranatge.
Christine Molloy i Joe Lawlor, un dels tàndems més importants del cine europeu gràcies als seus interessants documentals i pel·lícules com Helen o La interpretación de Rose, ens sorprenen amb aquesta història sobre una derrota emocional però no de les idees, ja que Rose va arribar a col·laborar amb el Sinn Féin fins al final dels seus dies. En definitiva, una molt bona pel·lícula d’aquelles que ja no es fan o no se saben fer.
