Teletubbies, crucifixos, fletxes i mossegades
Que lluny queda aquella pel·lícula del 1943 Yo anduve con un zombie de Jacques Tourneur amb el vudú com a teló de fons però bastant innocenteta, i que avui dia ha quedat oblidada en el temps. Una altra cosa és el mal rotllo que va generar La noche de los muertos viventes (1968) de George A. Romero que encara continua generant aura de pel·lícula de culte.
Tot evoluciona. Fins i tot aquells éssers lents i desmanegats d’antany, ara corren molt ràpidament. Per si mateix, el cine de zombis és ja un gènere i es poden comptar per centenars les propostes, unes més vistoses i sagnants que d’altres com Guerra mundial Z (2013), per citar-ne alguna.
El 2002, Danny Boyle, amb el guionista Alex Garland, va aconseguir un gran èxit amb 28 días después, a la qual va seguir la seua seqüela 28 semanas después (2007), dirigida per l’espanyol Juan Carlos Fresnadillo, que no va acabar de funcionar malgrat que era una molt digna pel·lícula. I ara, el doble Boyle/Garland tornen a agafar les regnes amb el que promet que serà una nova trilogia amb 28 años después, mostrant una evolució en les llorigades carnívores que pul·lulen per valls i llocs abandonats. Allà, alguns són com repel·lents cucs que s’arrosseguen, d’altres recorden els neandertals, però amb seguretat bastant més badocs, i després estan els Alfa, més forts i llestos, que dirigeixen les hordes d’infectats i que fins i tot, pel que es veu, procreen.
Els supervivents viuen aïllats, ben parapetats i emparats per l’aigua. Són una comunitat que ha après a defensar-se de l’exterior. A 28 años después es troba la figura del pare protegint un fill en el seu aprenentatge vital, aquest jove que viurà una odissea buscant una cura per a la seua mare, moment en què entra en escena un atípic Ralph Fiennes que enllustra una pel·lícula que dosifica bé les escenes més impactants alternades per un sentit crític de manual.
Un títol que s’encadena a 28 días después a través d’un inici amb teletubbies televisius abans del caos, amb un crucifix que marcarà l’inici i la continuació de la història, amb més fletxes que una pel·lícula de Robin Hood, dins d’una trama de superació d’un noi en un món hostil. I, tot i així, tinc la sensació, malgrat la seua molt bona recepció, que m’he deixat alguna cosa, que no he sabut connectar i que, reconeixent l’esforç, la veig com una més de zombis.
Així, segurament serà una saga espectacular per moments, rabiosa en d’altres, amb un suposat missatge, però amb tanta mossegada i infectats enfebrats un ja no arriba a apreciar gaire aquest tipus d’històries apocalíptiques.
