Crònica d’un home afligit
L’argentí Iair Said, conegut al seu país per interpretar pel·lícules i sèries, també es posa darrere de les càmeres per rodar curtmetratges o el documental Flora no es un canto a la vida (2018), sobre la seua bestia que des que va nàixer va sentir que es moriria, un treball desesperançat però intercalat amb un humor agre.
Said és un invididu rar i el seu personatge a Los domingos mueren más personas no ho és menys. Dirigeix i es posa a la pell del David, i no sabem si part de la seua personalitat és imaginada o pròpia.
Aquí, com un home que torna des de Roma –on viu per una beca en Comunicació– a Buenos Aires després de la mort del seu oncle.
El David té molts matisos interiors però el seu aspecte és parc, tant en els moments en què pensa la seua imperícia en silenci com en les malapteses que protagonitza amb els seus actes.
Ja des d’un principi marca el seu tarannà neuròtic quan no aconsegueix una pastilla per dormir en el vol que l’ha de portar a l’Argentina. La seua relació amb la mare i les cosines és insulsa.
Al David l’ha deixat la seua parella, és homosexual i les seues accions són còmiques i al seu torn llastimoses, com quan tanca voluntàriament la porta de l’apartament de la seua mare i demana en calçotets a un veí que el deixi estar a casa fins que ella torni.
Prega uns pantalons curts i es masturba al lavabo amb ells; acompanya el seu cosí a una festa on utilitzen un pintallavis blau –cosa que li confereix un aire raríssim– i encara més quan s’adorm de matinada conduint i té un accident.
La seua família jueva, la seua pesada tradició entorn de la taula, aquell temps en què no sap gaire bé què fer, l’omplen de solitud. Per això, els seus actes són absurds i assoleixen un to més dramàtic que còmic.
El seu pare està en coma des de fa temps i el dilema de desconnectar-lo en el terreny emocional de la mare té un pes específic, fins i tot quan diu allò de “que car és morir!”.
Però hi ha enteresa, l’enteresa que li falta al David, immers en una crisi contínua entre la por a la mort i el pesar amb la vida.
Los domingos mueren más personas és una pel·lícula petita, sense la pretensió d’assumir el que no pretén assolir, i aquesta és la seua gran virtut, perquè és humana, té moments emotius, de nostàlgia d’una olor de perfum enganxada al coixí de qui ja no hi és, de no evitar ser un personatge ridícul en un món que tampoc pot presumir de ser el contrari, i sobretot, i en paraules del mateix Said, el cine és per a ell i a l’actual Argentina un acte de resistència.
