Blandine a la ciutat
Aquesta és una pel·lícula que té una manera especial de mostrar les coses simples i honestes, a més de posseir un personatge entranyable.
Blandine ve de Normandia, on el temps s’estanca i el ritme de vida és un altre, i arriba a París, una ciutat enfebrada i gairebé col·lapsada per la celebració dels Jocs Olímpics. Arriba atreta per la natació i per poder veure competir una dona que admira, la nadadora Béryl Gastaldello, una dona que va superar la depressió i les seues fòbies i que tornava en un moment de superació personal, però alguna cosa li impedeix d’assistir-hi.
Blandine, en aquelles breus vacances, coneixerà la seua neboda i una mig germana que no veia des de feia una dècada. D’aquesta manera, entrarà en el seu món, complex i desorganitzat, en un moment difícil de separació sentimental i angoixa, cosa que xocarà frontalment amb la naturalesa de Blandine, reservada, de vegades matussera, però amb l’encant de la gent senzilla que descobreix altres vides, altres veus.
Aquest París no és de postal. Està saturat i ella es perd pels seus carrers, en una solitud gens tràgica, i deambula entre la multitud. Observa les nits de música i gent que es diverteix al seu voltant, amb una mirada curiosa és amable i cordial malgrat saber que aquest lloc no és el seu, que no necessita l’eufòria del moment.
La seua innocència la porta fins i tot a ficar-se sense pretendre-ho en problemes amb aquells que es rebel·len davant d’aquesta postura d’aparador d’una ciutat que ha amagat les seues misèries davant els ulls del món. També entaula una fugaç amistat amb un jove electricista de manteniment que li ensenya el silenci nocturn de la piscina olímpica, i connecten perquè tots dos són éssers que saben qui són des de les seues vides anònimes.
Hi ha bellesa en una aparent senzillesa que desprèn aquesta pel·lícula, però és profunda en la composició del personatge principal, una magnífica Blandine Madec, perquè Aquel verano en París és un treball cinematogràfic que posseeix proximitat, sense girs ni plecs, com aquelles històries d’Éric Rohmer, tan humanes dins de la quotidianitat, i per una gens dissimulada influència la seua directora Valentine Cadic, en el seu primer llargmetratge, assoleix importància amb aquesta història mínima que li ha valgut el reconeixement internacional.
A Aquel verano en París, la cineasta sabia perfectament què volia mostrar i com fer-ho, fins i tot la manera amb què rubrica aquesta petita joia amb aire estival, a Normandia, davant la solitud d’un immens mar, amb el pensament en els moments viscuts i sentits, en allò que som i volem ser, des de la costa, davant les ones.
