Angoixa sota el mar
Existeixen treballs que infonen un enorme respecte, a més d’unes enormes capacitats físiques en els que els protagonitzen.
L’ofici que mostra la pel·lícula Sin oxígeno és un d’aquests, el dels bussejadors especialitzats a realitzar tasques de manteniment en qualsevol tipus d’estructura que es trobi en les profunditats marines.
Tot està controlat al mil·límetre, els dies de condicionament en cambres pressuritzades per després despressuritzar-se i anar-se familiaritzant amb la missió encomanada, i per suportar la pressió a molts metres sota el mar recomponent parts defectuoses.
La foscor és total i s’exigeix sincronització entre el vaixell que dirigeix l’operació i els homes que han de baixar, aquí, a més de noranta metres al sempre amenaçador mar del Nord, contínuament en estat d’inclement desafiament.
Aquest treball deixa molt clar que la vida està en joc pel més nimi detall, per un cop de mala sort, per un temps molt limitat que aquí es fa etern.
La gairebé impossible història real de Chris Lemons, de qui es va perdre tota esperança de vida quan va patir un contratemps vital i tan sols tenia aire per a deu minuts quan es necessitava més mitja hora per rescatar-lo, el realitzador Alex Parkinson la va convertir en un documental l’any 2019, i ara porta aquest mateix fet al camp del llargmetratge amb actors molt posats en el seu paper per fer-nos passar una molt mala estona que ens tensa, ens preocupa, ens submergeix en el lloc en què el malson es converteix en autèntic, on els minuts són clau quan respirar ja no és possible.
Les escenes tenen aquesta atmosfera d’indefensió, de summe esforç per part de tots els personatges per aconseguir un miracle, i Parkinson afegeix moments de la vida quotidiana al drama. Coneixem aquest jove bussejador, la seua nòvia i els seus somnis, els seus companys de feina, un d’experimentat però parc en paraules i tarannà heroic, i un altre, veterà, curtit en mil batalles a molts metres de profunditat que endevina que el seu temps professional està arribant a la fi.
Sin oxígeno promou aquest fil que separa la vida de la mort, i el seu títol ja és un espòiler en tota regla. Manté moments amb aire de documental que ens farà patir per, finalment, un només tenir ganes que hi hagi un final afortunat per no sortir de la sala fet pols, encara que la càrrega emocional que es passa durant hora i mitja no te la tregui ningú.
