Agafa els diners i corre
Darren Aronofsky ha estat sempre un cineasta raret, des d’aquella intrigant Pi, fe en el caos (1998), obsessiva història d’equacions matemàtiques, passant per Réquiem por un sueño (2000), història d’ambició entorn del món de les drogues i els seus efectes mentals, i considerada avui dia una pel·lícula de culte, fins a arribar a Cisne negro (2010), que va recollir un notable èxit, o La ballena (2022), amb resultats dispars.
Bala perdida sobresurt per un repartiment important que completen Liev Schreiber i Vincent D’Onofrio, i la trama es mou en una constant en el cine americà, els diners d’uns que van a parar a les mans d’altres, aquí a algú que no té res a veure amb l’assumpte, alterant la seua miserable vida i que li causarà molts problemes, encara que l’import faci que valgui la pena assumir riscos. Aquest és un treball que mostra un Nova York dels noranta lleig, amb bars rònecs i carrers bruts i on la trama deriva en descontrol i continuats canvis de situació. A Bala perdida, basada a la novel·la de Charlie Huston, que també firma el guió, tots van rere els diners i si alguna cosa uneix aquesta colla de perseguidors és que són en el seu conjunt uns eixelebrats, violents, sàdics i sense cap escrúpol a l’hora d’utilitzar la violència.
Aronofsky ens obre un ventall de personatges ben singulars. Uns amb aparença de skins que fan de les pallisses que claven el seu segell d’identitat, altres malèvols i cruels jueus ortodoxos, una policia corrupta sense objeccions, i fins i tot un llatí mafiós encarnat per Bad Bunny –sí, el popular cantant de reggaeton–, juntament amb l’amic punk que ho recargola tot, la noia amb mala sort, i en el centre de tot aquest personatge traumatitzat, de truncada carrera com a jugador de beisbol, bevedor insaciable –un altre detall que distingeix aquest director, els perdedors com a El luchador (2008)–, al qual li arriben hòsties per totes bandes, però com en qualsevol pel·lícula d’acció que es preï dirà l’última paraula. Ah!, i un gat que xucla càmera com un actor més en aquest embolicat film que utilitza alguns cops d’humor negre més o menys encertats però sense el ganxo que imprimeixen les pel·lícules de Tarantino, els Coen o l’última i brillant pel·lícula de Paul Thomas Anderson Una batalla tras otra.
El resultat final és que distreu, que sense ser brillant ofereix alguns moments que sí que ho són, i que guarda més d’una frase memorable, com la que li diu al protagonista una dona sàvia, familiar de la parella d’assassins jueus: Si no saps mossegar, no ensenyis les dents. Absolutament incontestable.
