Continc multituds
Sens dubte, hi ha en el realitzador Mike Flanagan una devoció gens dissimulada per les novel·les de l’escriptor més adaptat al cine de la història, Stephen King. Bona prova d’això són les que ha portat a la gran pantalla com El juego de Gerald (2017), Doctor sueño (2019) o la sèrie televisiva Carrie prevista per a l’any vinent. Amb La vida de Chuck Flanagan ens trasllada a aquest Stephen King menys terrorífic i molt més metafísic. Una novel·la curta que en mans d’aquest cineasta es converteix en imatges intenses, desenvolupades des d’un espectre molt sentimental, carregat d’una eloqüència emotiva entorn de l’existència. No és una pel·lícula fàcil. Guarda en la història que s’hi explica una proclivitat cap a l’optimisme dins d’una certa tristesa, i tot això des d’un punt imaginatiu, en certs moments des de la més absoluta raresa, i això la converteix en una cosa especial que la salva d’una sensibleria que en algunes ocasions voreja.
La vida de Chuck funciona en tres actes a la inversa, des d’un final apocalíptic amb les complexes teories del divulgador científic Carl Sagan de fons, i amb aquesta expiració de l’univers que funciona alhora que la mort d’aquest home anomenat Chuck, un ésser anònim que tot ho inclou i que als seus 39 anys cal donar-li amor i les gràcies per tot, com un fantasma que s’apropia de cada espai mentre tot el que coneixem es trenca, es destrueix, desapareix. És l’existència d’algú que guarda, com en el poema Cant de mi mateix enquadrat al llibre Fulles d’herba de Walt Whitman, aquesta frase que una professora en una classe insubordinada li diu al Chuck nen. Li afirma que és gran, que “conté multituds” com descriu el poeta. Com en aquestes matemàtiques que li inculca el seu avi mentre l’àvia li marca passos de ball en aquella casa amb una torre on es vaticinen imatges de tristos comiats.
La vida de Chuck té cor i batega fins al final. Però on la pel·lícula creix plena de felicitat és quan Chuck adult –paper a càrrec d’un magnífic Tom Hiddleston–, davant una jove que toca la bateria en ple carrer, balla amb una elegància, excel·lència i agilitat digna dels millors ballarins clàssics d’un Hollywood antic i inoblidable, acompanyat per una espontània que és tot vida.
la vida de chuck
Aquesta imatgeria, aquesta construcció sobre la vida i la mort, mou els fils de l’emoció, i això pot semblar fins i tot artificiós, però no està de més entendrir-se sense vergonya amb històries així perquè en la nostra ment també contenim multituds.
