Qüestió de fe
Aquesta és una pel·lícula que ja no només es troba en l’ideari de la jove protagonista sinó en com repercuteix en tots els que l’envolten.
Los domingos, guanyadora de la Concha d’Or al recentment clausurat festival de Sant Sebastià, té aquest punt de reflexió, de trobades i desacords familiars al voltant d’una història que revela la predisposició d’una jove a convertir-se en monja de clausura, al sentir que Déu la crida a aquesta religiositat total, la qual cosa crearà un conflicte entre cada membre del seu cercle més pròxim.
En un pare que desitja el millor per a la seua adolescent filla però que fracassa en els seus projectes establint tensions econòmiques en el si familiar, on sobresurt amb energia la seua germana i tia d’aquesta noia amb vocació fervorosa i mística, un rol representat per la gran actriu Patricia López Arnaiz –que ja vam veure com brillava a Los destellos (2024) de Pilar Palomero–, aquí representant aquesta poderosa personalitat que xoca frontalment amb la idea que la seua neboda es reclogui en un convent sense saber el que la vida li proposa, les vivències i les sensacions que té davant, i que es dilueixin en aquest halo de ser una serva de Déu.
Aquesta tia que pot resultar incòmoda i seca però que és la més terrenal de tots, havent de lluitar amb el seu drama de parella, de descoratjament conjugal, i amb un anunciat fracàs empresarial, promogut pel seu germà, que trencarà l’equilibri i les promeses donades.
Ella, en el seu ateisme, intenta que les conviccions de la seua neboda no la portin a enclaustrar-la, perquè no creu en un Déu que parla a una noia i que la portarà cap a una vida enclosa entre parets.
Alauda Ruiz de Azúa, que també firma el guió, té sensibilitat en aquesta mirada cap a una noia de disset anys que decideix convertir-se en una cosa inhabitual en els temps que corren, i promou dilemes, la commoció que desencadena, i ho fa sense soroll, amb un personatge, una Blanca Soroa que desprèn naturalitat i contenció a la vegada.
En algun moment pot fer la sensació d’un efecte crida cap a la vocació religiosa, però amb destresa la directora s’obre a altres fronts emocionals, a mirades laiques davant una profunda qüestió de fe, a la llibertat de decidir i a acceptar la decisió de l’altre per molt que faci mal, pel fet que la llibertat personal està per sobre del que pensin els altres.
Aquesta complexitat en les diferents naturaleses que aquí es mostren tenen la subtilesa d’una oració, però també la forçada acceptació dels qui creuen molt més en l’aspecte terrenal que en el diví.
