Un western tràgic
Aquesta és una pel·lícula amb atmosfera de western clàssic en les seues intencions, de mirada alentida, d’espais contrastats amb l’horitzó i figures que com fantasmes s’hi retallen. Sosté una violència que es justifica pels estireganyosos personatges que transiten per un temps pertorbador en el qual la llei es manifestava d’una manera inflexible i el desordre es respirava per vastos territoris, on qualsevol matava per algun mal gest, per nimi que semblés. Per això, Rust s’enquadra en el que gràcies al talent de Sam Peckinpah es va denominar western crepuscular, de vells pistolers no ja sense futur sinó sense present, de joves irats de gallet fàcil, encara que, sense voler menysprear, a moltíssima distància de les magnífiques pel·lícules d’aquell realitzador fronterer.
Rust, sempre en un to desanimat, lànguid, fins i tot trist, ens relata una història de culpa i de redempció de la mà d’un vell fora de la llei buscat durant dècades que, per qüestions de sang, anirà a socórrer un net de 13 anys condemnat a la forca per un assassinat accidental.
Cap dels dos personatges ha atansat mai cap mena de vincle afectiu. De fet, ni es coneixien. Pero Harland Rust, amb una biografia terrible i temible, amb no poques morts a l’esquena, emprendrà un viatge cap a la salvació del noi per territoris de Kansas per arribar a la frontera mexicana. I és en aquest viatge on ambdós es recolzaran mútuament.
Fins aquí, la història té el seu missatge, la seua filosofia entorn dels llaços que uneixen, però Rust es va obrint a altres personatges secundaris per atorgar-los entitat, com és el cas d’un llegendari defensor de la llei amb el seu drama a sobre –un home que renega de Déu perquè res de bo espera ja d’Ell– i el d’un cruel caçarecompenses que, contràriament, lloa els passatges de la Bíblia mentre mata sense contemplacions. Tot a Rust és la crònica d’una fugida i una persecució implacable. Guarda alguns moments notables, magnífics enquadraments i violents enfrontaments, encara que el metratge es prolongui més del que l’argument necessitava, a banda del poc que l’ha ajudat ser una pel·lícula tràgica que va acaparar l’atenció mediàtica durant el rodatge pel mortal tret que va rebre la professional de la imatge Halyna Hutchins, el posterior procés que va involucrar el mateix Alec Baldwin com a productor i com l’home que fortuïtament va prémer el gallet.
En definitiva, un western correcte que van dedicar a la malaguanyada directora de fotografia, fotografia que curiosament resulta del més destacable d’aquest treball cinematogràfic.
