El joc del gat i el ratolí
Premiada al passat Festival Internacional de Cine de Comèdia de Begur, Playa de lobos és una pel·lícula que mou els seus engranatges partint d’un detall nimi, una hamaca i un turista argentí establert a Suècia que, tossut ell, no vol aixecar-se’n, causant la irritabilitat de l’encarregat d’un xiringuito de platja, lloc on es desenvolupa una trama i que, a través de situacions provocades, va atansant els dos personatges a confessar-se les penes i les ràbies interiors, a convertir-se en éssers que van desembolicant la troca dels seus secrets malgrat que res no és el que sembla i moltes d’aquestes confidències tenen trampa.
Javier Veiga ens presenta una pel·lícula que dins del que és previsible es va convertint en una cosa original, en un títol que no podem definir, amb moments en què Dani Rovira canta cançons acompanyat per una banda de personatges amb caretes carnavalesques de llop i un to de comèdia negra, negríssima, basada en el drama d’aquest Manu (Dani Rovira) a qui el seu germà li va fotre la vida –rol mafiós que es reserva el mateix Veiga, director i bon actor gallec– i un Santa (Guillermo Francella), aparentment ofès perquè la seua dona sueca es va triar un amant i el va abandonar, tot i que les coses canvien en cada maniobra de paraules creuades, en aquest domini del llenguatge que el personatge de Francella va infligint com un càstig a la ignorància innocent de Manu per portar aquest joc del gat i el ratolí fins a les últimes conseqüències.
Aquesta és una pel·lícula desconcertant i ben embastada que té en Guillermo Francella el seu màxim valedor, un intèrpret que forma part del pòquer d’actors argentins que completen Ricardo Darín, Darío Grandinetti i Oscar Martínez, tots ells extraordinaris i que eleven el cine del seu país a un més que notable nivell i que quan travessen l’Atlàntic enriqueixen el cine espanyol.
Playa de lobos convida a passar una bona estona. Entreté, que és molt.
Es mou entre la mentida i la confusió, manipula i exerceix tota la força d’aquesta enrevessada història en la presència de Francella, que s’apropia cada pla, cada frase, cada canvi argumental, perquè és gat vell amb arpes dialèctiques molt ben afilades.
Javier Veiga, amb molta ironia i gràcia, ha construït una pel·lícula sobre l’embolic, sobre aquella famosa frase segons la qual res no és el que sembla, subratllant una frase final diàfana, nítida i amb enginy, atribuïda a Albert Einstein entorn de la imbecil·litat de l’home: “Quan et mors, no saps que has mort, no pateixes per això. Són els altres els que pateixen per tu. El mateix passa quan ets imbècil.”
