Mirar-se al mirall
Riure’s d’un mateix pot resultar fins terapèutic i treure’s de sobre l’halo de falsa perfecció és fins i tot admirable. La part dolenta és quan d’altres es veuen reflectits en defectes personals i col·lectius que, beneïda innocència, no tenen res a veure amb ells. Prendre’s massa a pit la sàtira, la ironia.
A l’Argentina, Homo Argentum ha creat controvèrsia perquè han vist en aquesta pel·lícula una excessiva tendència a treure el pitjor de la societat d’aquell país, que ha retratat de manera maliciosa els marcats trets de Buenos Aires, mentre que a d’altres simplement els ha agradat més o menys el to de comèdia d’una pel·lícula dividida en 16 històries curtes interpretades totes elles per Guillermo Francella, que aquí exerceix de veritable camaleó abordant personatges variats que formen una part del teixit social de Buenos Aires.
Cert és que Homo Argentum no arriba a la importància de pel·lícules episòdiques com Relatos salvajes (2014), dirigida per Damián Szifron, però caldrà convenir que a Homo Argentum era tasca prou difícil trobar un mateix nivell entre unes històries i d’altres.
D’entrada, la primera, Aquí no ha passado nada, és demolidora, fins i tot amb tocs molt negres sobre la hipocresia. Després en vindran altres amb un to crític gens dissimulat, i algunes que duren tot just un minut i que aporten més aviat poc com La fiesta de todos o Cadena nacional, tot i que amb Francella al capdavant, les titulades Noche de suerte, Piso 54, La novia de papá o Experiencia enriquecedora tenen el seu to inquisitiu.
Totes les propostes col·loquen més o menys el dit a la nafra. Bienvenidos a Buenos Aires pega ben fort a aquells que tracten amb divises als carrers, als que per allà comunament se’ls diu arbolitos, i no queden gaire ben parats, o Un film necesario entorn d’un director insofrible i fals que ven humanisme. I per rematar, Troppo dolce o el malson d’un argentí que viatja al poble de Sicília dels seus avantpassats –aquí els sicilians també queden fatal–.
Homo Argentum
Per tot això, aquesta pel·lícula dirigida per Mariano Cohn i Gastón Duprat –responsables de pel·lícules com El hombre de al lado o El ciudadano ilustre i de sèries com El encargado o Bellas Artes–, bé podria estendre’s a la misèria humana en general, a riure’ns del que som o d’allò de què en ocasions ens disfressem. No és res de nou. Ja ho va fer formidablement el 1963 Dino Risi amb Monstruos de hoy en vint episodis breus protagonitzats per Ugo Tognazzi i Vittorio Gassman, que reflectien amb molt de sarcasme els pecats d’una Itàlia corrupta, immoral i ignorant.
