Després del naufragi
Han passat dos anys d’un naufragi que va sacsejar un poble costaner gallec i va enfosquir la vida de la seua gent, però un dels supervivents creu que és hora d’oblidar el dol i recuperar el que el drama va deixar apartat, i al costat d’una de les viudes d’aquella tragèdia, una percebeira amb dos filles, intentaran animar els del lloc per tornar a unir-se i reprendre la tradicional rondalla, que forma part del folklore popular, i d’aquesta manera poder concursar de nou en la trobada anual de Rondalles.
Vist així, l’argument és simple, fins i tot ingenu, però el realitzador Daniel Sánchez Arévalo, amb ofici, posa sentiment a aquesta pel·lícula que té en el seu haver aquest sempre solvent actor Javier Gutiérrez com a centre pel qual graviten un grup de personatges que tracten amb franquesa els seus propis drames. Aquesta espurna i honestedat que destil·la Rondallas l’allunya de manipulacions forçades, dosifica les penes i les reverteix en situacions còmiques i enginyoses, en cops del caràcter propi de la gent corrent.
Rondallas és una pel·lícula molt viva, on l’esguerrat borratxo impenitent, també supervivent d’aquell naufragi, hi posa sentit de l’humor amb el seu caràcter aparentment agre i no pocs valors humans; en el qual el romanç entre dos joves amb les seues penes i alegries té encant; on aquests dos policies germans bessons i la seua permanent rivalitat formen una divertida parella que interpreten amb gràcia Tamar Novas i Xosé A. Touriñán. I així, entre tots, donen brillantor a una història que ens parla de superació i unitat sense necessitat d’omplir-nos el cap amb disquisicions profundes i enrevessades.
Aquí tot és directe, no hi ha plecs, se sent com se sent, fins i tot amb un tema de Coldplay que ressona entre gaites i tambors i que, lluny de semblar ridícul, se celebra perquè agrupa i aconsegueix que molts siguin un de sol.
No ens posarem exquisits, no hauríem de buscar trampes emocionals. Rondalles és una bonica pel·lícula.
Conté personatges entranyables en la seua espontaneïtat, no amaga l’enyorança d’aquells que ja no estan ni dels que segueixen enganxats al mar i la pluja però que tenen en el seu folklore, en les seues arrels, la força que els congrega, que encomana d’una alegria sincera.
Rondallas
Rondallas aconsegueix que surtis content del cine perquè Daniel Sánchez Arévalo ens ha atansat als sentiments d’altres i te’ls ha fet sentir. Això és important. No et cau el món a sobre amb drames severs. Tot aquí té el ritme de les coses vives, sentides, perquè aporta humanitat, perquè forma part de la vida en si mateixa. Ni més ni menys.
