Un mostrari de maldat
Val a dir que La asistenta transvasada al cine és la conseqüència natural d’un best-seller en tota regla firmat per la nord-americana Freida McFadden. Una novel·la que han llegit milions de persones, així que portar aquesta història intrigant i plena de girs, maliciosa i amb no poca crueltat física i psíquica a la gran pantalla és com jugar a cavall guanyador. Cal reconèixer a aquest joc macabre traçat entre tres personatges originalitat i més d’una sorpresa que se’ns anirà regalant amb perfecta dosificació per aconseguir allò tan reconeixible que res no és el que sembla ser, a través de promoure una maquinària ben greixada per generar molta expectació.
Tot un mostrari de maldat, un manual de perversitat que atrapa com una teranyina fins i tot aquells que van devorar el llibre, ja que el realitzador Paul Feig, un dels responsables de la magnífica sèrie Mad Men, domina els espais tancats i converteix una luxosa mansió en una trampa de la qual sortir sols serà possible entrant de ple en vileses i enganys.
A aquesta casa de rics començarà a treballar com a assistenta una jove (Sydney Sweeney), que necessita aquesta feina com respirar ja que es troba en llibertat condicional a causa d’un passat bastant dramàtic. Tot és harmonia a la casa Winchester, amb un marit que és la viva imatge del príncep blau, afectuós, comprensiu i guapo (Brandon Sklenar), i amb una esposa (Amanda Seyfried) que farà saltar espurnes, ja que de cop mostrarà la seua faceta més desequilibrada i absolutament pertorbada, a més d’una filla ben rareta que tot ho observa amb mirada absent, igual que el jardiner, testimoni del que realment succeeix en aquest lloc. A La asistenta tot avança cap al desastre i, al seu torn, cap a un romanç previsible. Tot va cobrant un sense sentit que inclou la mare d’aquest fosc objecte del desig, una dona que és un tros de glaç, menyspreadora amb només mirar-te.
El més interessant d’aquesta sinistra història és el gir que pren cap a la meitat de la pel·lícula, aquest fet estrany de l’esposa repudiada i el seu gest al marxar d’aquella casa. A partir d’aleshores, tot és demencial, fins i tot més que abans.
La asistenta
La trama adquireix una intensitat i crueltat traçada amb mestria, marcant fets ferotges i revenges amb caire femení, assentant-se en duels físics que van més enllà de La guerra dels Rose –per citar una pel·lícula més divertida que aquesta però igual de salvatge–, que tensa i manipula els seus excessos i els amplifica perquè ens ho passem molt bé veient com els personatges ho passen rematadament malament.
