El mal que es porta a dins
Traslladar al cine l’imaginari de l’escriptora Mariana Enríquez, el seu estil de portar el terror a la quotidianitat, el macabre cap a les carències socials, moure’s per una gran ciutat com Buenos Aires o per l’extraradi a través de fantasmagòrics personatges que pul·lulen per un país captiu en els seus endèmics mals, és tasca difícil, ja que Enríquez sap atorgar força a éssers juvenils amb innocent aparença però malintencionats.
La directora Laura Casabé, que ja va impactar amb Los que vuelven, filtra amb encert l’estil literari de l’escriptora, i ho fa adaptant dos dels relats que figuren al llibre Los peligros de fumar en la cama, d’una banda El carrito i el que dona títol a la pel·lícula.
Tot el metratge manté una atmosfera de malignitat. Col·loca les joves protagonistes –tres íntimes amigues–, i en especial Natalia, en una obsessió per Diego, amic de sempre, desitjat sense cap tipus d’innocència, i els gelos que la turmentaran quan entri en el seu cercle tancat una altra dona, Silvia, una cosa que provocarà una situació malsana.
Som al 2001, i el desastre econòmic, la violència i la ruptura social marquen un estiu tòrrid en què les adolescents cremen de desig no complagut. Natalia, abandonada pels seus pares, viu amb la seua àvia, una dona que utilitza conjurs per allunyar males vibracions.
El barri té constants talls de llum. Tot és sòrdid i tan sols la idea de recuperar Diego reafirma la jove dins del caos imperant. Visites a un llac allunyat de tot serveixen per estar junts, però el que impera és l’odi, la percepció de rebuig, la sensació que una cosa dolenta passarà. L’alternança de La virgen de la tosquera amb El carrito, aquest estrany element deixat per un indigent apallissat al mig del carrer a qui s’endevina un halo maligne, és un recurs per anar embastant una sola història en la qual aflora des de dins la pertorbadora naturalesa de Natalia, i per on es desenvolupa l’instint del mal que es porta a dins i que s’encamina cap a la tragèdia.
Aquesta és una bona adaptació, sens dubte, però sense desmerèixer-la, llegir Mariana Enríquez és encara més enriquidor. Las cosas que perdimos con el fuego i Un lugar soleado para gente sombría contenen relats amb segell propi. O el recorregut pels cementiris del món amb Alguien camina sobre tu tumba, la seua cultura literària amb Archipiélago, sense oblidar la novel·la Nuestra parte de la noche, a l’espera de la sèrie televisiva dirigida pel xilè Pablo Larraín Mis muertos tristes. Històries per als amants de les coses extraordinàries dins d’un món real.
