Cors a la perifèria
El cine de José Luis Guerín és un cine irreprotxable, on l’artifici no té cabuda, ja que Guerín revesteix de delicadesa les seues imatges. Ho retrata tot amb precisió, com un testimoni invisible observant la gent, la seua expressivitat i naturalitat, i que des d’enquadraments precisos es mostren tal com són, transparents en la seua humilitat.
Després d’una dècada de silenci, Guerín torna amb Històries de la bona vall centrant-se en un barri, Vallbona, gairebé limítrof a Torre Baró, una altra zona on acaba la ciutat i comença l’extraradi i que s’ha fet popular gràcies a la pel·lícula El 47.
D’aquest cineasta podem recordar la seua experimental i magnètica Tren d’ombres, En construcció –entre demolicions i noves construccions d’un barri barceloní– o, seguint els passos de John Ford i L’home tranquil, Innisfree, absolutament fascinant i immersa en el paisatge irlandès. Ara, amb Històries de la bona vall, Premi Especial del Jurat al Festival de Sant Sebastià, aquest director no deixa de fer poesia des de la saviesa de la simplicitat que mostra en cada personatge, en el passat d’un lloc que va començar a construir la gent del sud, aquells immigrants que han deixat pas a altres que formen un variat tapís de cultures. D’aquelles cases amb ànima rural, de les quals només queden ruïnes, a aquests edificis rusc en meitat del no-res travessats per vies fèrries i trens que creuen sense parar la zona, un permanent nus de carreteres, línies elèctriques que es confonen entre horts amb la destinació marcada de l’abandó.
Però Històries de la bona vall no es deixa vèncer per la melancolia, pels records que ja només habiten en la memòria. També hi ha boniques plantes en els camins i el rumor de l’aigua del riu Besòs, a les séquies com a lloc de jocs i música compartida.
Allà tot cobra felicitat malgrat la marginació imposada. Hi ha molta humanitat. Són personatges anònims que expliquen les seues històries i les d’altres, que se saben cors de la perifèria, que són comunitat malgrat un present que els absorbeix.
Allà hi ha vida a la roba estesa davant de les edificacions, en les albes que observen els més vells del lloc i que són iguals als de la seua joventut, a les espontànies converses del bar, a l’alegria de ser, de compartir, la resistència d’un perseverant present.
Històries de la bona vall
I tot això mostrat des de la bellesa, des de la serenitat d’un home que sap modular el temps imperceptible de la càmera, d’un cineasta que entén que l’important no és només el que es diu i el que es mostra sinó qui ho diu i com es mostra.
