On són els diners?
El realitzador i guionista danès Anders Thomas Jensen sempre ha comptat per a les seues pel·lícules anteriors amb la parella d’actors més important d’aquell país i que gaudeixen d’un prestigi internacional notable. D’una banda, Nikolaj Lie Kaas, conegut pel seu paper en Los idiotas de Lars von Trier (1998) o en Àngels i dimonis de Ron Howard (2009), i sobretot per la saga Los casos del Departamento Q. I per l’altre, el sempre extraordinari Mads Mikkelsen, que enllustra qualsevol producció des del seu debut cinematogràfic amb el llargmetratge considerat de culte Pusher de Nicolas Winding Refn (1996). Aquest encaix i compatibilitat entre director i actors permet que una pel·lícula tan complexa, en la qual cohabiten tant l’humor negre com el thriller i el drama, pugui ser manejada amb facilitat malgrat algun moment en què la història es desfragmenta fent la sensació que no podrà encaixar de nou però que, gràcies a aquests actors tan especials, torna a articular-se acoblant peces que van encaixant a través de flashbacks i de situacions singulars, i en més d’una ocasió grotesques.
El último vikingo, que s’inicia amb una història a tall de conte cruel animat i que acaba de la mateixa manera per destacar que davant de les carències físiques queda la possibilitat d’emmotllar-se sense seguir les normes, narra la història de dos germans, Anker (Lie Kaas), qui, després de robar un banc i quedar-se amb un milionari botí, davant la perspectiva de ser capturat confia en el seu germà Manfred (Mikkelsen), que ara es diu John en honor a John Lennon –una cosa que entendrem més endavant–, perquè amagui en una aïllada casa familiar els diners. Després de quinze anys a la presó, resulta que Manfred no recorda o no vol dir on els va guardar, la qual cosa porta els personatges a una sonada aventura amb un assassí que els segueix els passos perquè també va darrere d’aquesta fortuna oculta.
A tot això, s’uneix a la trama la parella que habita la casa i un grup de malalts mentals, tots ells com Manfred –que també té idees suïcides–, amb trastorn d’identitat dissociatiu i que es creuen membres del mític grup britànic The Beatles.
Entre moments divertits en els quals Mikkelsen és irreconeixible en el seu rol i amb un Lie Kaas desesperat entre l’aclaparament i el vincle afectiu amb el seu peculiar germà, transita la violència amb l’humanisme, l’esperpent tamisat per la racionalitat que en ocasions destil·len aquests éssers “diferents”. Tot això manejat amb elements que s’ajusten a secrets compartits i comportaments que alternen la comèdia i el drama sense parar.
