La innocència del dolor
Pel·lícula austera, seca, en què els traumes conviuen en les parets d’una habitació en plena campanya alemanya carregada de misteri i de fets dolorosos que coneixem a través de quatre dones joves al llarg d’un segle, quatre generacions que estan marcades pel temps viscut en un lloc on els records apareixen en moments on la infància i l’adolescència es reflecteixen en pors, sexualitat i desig vedat, en la dissort d’un temps estancat que no avança amb els anys.
A la directora Mascha Schilinski se li reconeix un domini poderós de la imatge, aquesta imatge de detalls, d’ombres, de bellesa que s’entremescla amb la calamitat del destí, una indiscutible qualitat tècnica i visual dels paisatges en els quals transiten personatges en els seus jocs, que es modelen com en una espècie de conte macabre que és imperceptibles als drames que els envolten, a aquesta innocència del dolor al qual assisteixen amb més curiositat que no pas pànic.
El sonido de la caída alterna diferents èpoques, donant prioritat a una nena que relata amb veu en off tot el que els seus ulls descobreixen, la quietud d’un model de societat de principis de segle sever, rígid, en el qual els sentiments semblen amagats entre les parets d’aquesta casa amb fantasmes, amb atmosfera de mort molt més forta que la vida.
On la pèrdua és suportada amb una reserva que impedeix desbordar els sentiments com si es tractés d’un relat de la periodista Mariana Enriquez, o dels escrits de la també argentina Samanta Schweblin al llibre Siete casas vacías, aflorant els espectres quotidians d’altres temps, o la pràctica de fotografiar els morts post mortem que gela la sang.
Cada un dels personatges femenins en qui se centra aquest complex treball fílmic, que està construït a base d’entrellaçar moments de frustració, de rebel·lia i de desaparició de la història com si s’esborressin de l’espai en què han viscut, resulta suggeridora, retratant l’íntim, el misteri que s’apropia de bona part d’aquesta història mostrada en quatre temps.
Hi ha també en aquesta poesia visual reflexos del cine de Terrence Malick, imatges d’assossec, de secrets, d’ocultació de la intimitat, una espècie de translació del passat al present sense que el que habita i el que va habitar en aquesta casa es pugui desprendre l’un de l’altre, perquè tot ens remunta a moments pretèrits, amb aquesta percepció d’angoixa que vam poder observar a La cinta blanca de Michael Haneke, o l’ombra del cine de Carl Theodor Dreyer, sensacions que Mascha Schilinski ha sabut captar en dos hores i mitja de metratge que envolta de misteri i dolor vides que es difuminen al llarg del temps.
