Dolorosa memòria
Al marge de certa polèmica que han causat algunes declaracions delicades de l’actor Enric Auquer durant la promoció de la pel·lícula que ha molestat un sector, en el que concerneix exclusivament aquest treball que ens retorna com a dolorosa memòria d’aquell 17 d’agost del 2017 i a l’atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona i la posterior caça contra rellotge dels responsables mobilitzant un gran dispositiu policial anomenat Operació Cronos, cal destacar els mitjans utilitzats per donar credibilitat a aquells tràgics successos amb un desplegament visual potent, creïble, que ens causa aquesta barreja de terror i de sentiment d’indefensió que va trencar amb la vida quotidiana convertint-se en un estiu macabre.
El realitzador Fernando González Molina aconsegueix en les primeres escenes de Cronos una atmosfera de veracitat, de caos i mort després d’aquell ferotge atac que es va carregar un bon nombre de vides humanes, i que es traspassa als membres de la policia autonòmica, els qui van observant el desolador panorama que amb humana impotència els destrossa anímicament, malgrat que hagi de predominar el cervell per sobre del cor.
El film Cronos té trets de documental perquè travessa la ficció i es construeix a través d’una cosa real, una cosa que va passar i que segueix en el pensament de tothom, però fins i tot sent una pel·lícula coral està centrada sobretot en dos personatges. D’una banda, l’oficial que es troba al comandament de la complexa operació per trobar els terroristes fugits (Enric Auquer), i de l’altra la responsable de comunicació dels Mossos d’Esquadra i propera al major Trapero –l’únic personatge que conserva el nom real–, paper de cap de premsa a càrrec de Diana Gómez, col·locant l’espectador a l’ull de l’huracà, en el desenvolupament de la caça i captura d’un comando gihadista que recorre el barri gòtic barceloní, Ripoll o Cambrils i encadenant cada moment de la incessant recerca.
Aquell succés va tenir lloc en un moment políticament tens, amb Puigdemont i Rajoy reclamant atenció, cada un des de la seua posició i als racons i males jugades en la discordança entre uns i altres, així com les tibantors entre el cos autonòmic i la Policia Nacional i Guàrdia Civil per portar el pes de la investigació.
Cronos
Malgrat deixar algunes llacunes sobre la radicalització de joves criats en la nostra pròpia societat i la mirada de ciutadans corrents que van patir l’atac –en part en benefici d’altres personatges enredats en friccions i en parcel·les de poder–, Cronos manté una acció que aconsegueix que el ritme no decaigui. Té un bon desenvolupament i interpretacions versemblants, aconseguint mantenir viva l’evocació d’un fet tan dramàtic com va ser aquell mortal atemptat.
