Els mecanismes del caos
Una pel·lícula que té tot el que a un li sobra –i també el que admira– d’un director com el mexicà Alejandro González Iñárritu, capaç de deixar-te gelat en el seu debut com a realitzador amb la magnífica Amores perros (2000), d’absorbir el drama amb 21 grams (2003) o d’insuflar realisme salvatge amb El renascut (2015), però molt donat a voler ser un cineasta sorprenent, diferent, tan complex com en ocasions erràtic.
Amb Digger Iñárritu aposta per una mirada catastròfica, al llindar de la histèria, exagerada i excessiva, extravagant en la seua ambició, com un món distòpic que ens mereixem perquè acceptem en la nostra comoditat personatges ridículs però malvats i poderosos que mouen els fils fins i tot quan la tragèdia és imminent.
I en aquesta tessitura tenim el seu personatge principal, Digger Rockwell, un magnat del petroli que es pot gastar més de mil milions de dòlars en pous de petroli a Groenlàndia (els sona, veuen la jugada?) ocasionant un cataclisme d’enorme magnitud quan un immens bloc de gel es desprèn formant un iceberg que al seu torn provocarà un tsunami que inundarà bona part d’Europa i això ocasionarà milions de morts.
Ja al principi de la pel·lícula veiem aquest Digger més preocupat per la seua gata de 38 anys, més morta que viva, que per la tragèdia ambiental que s’acosta.
Digger és un tipus sense escrúpols, ridícul, grotesc, però capaç de posar ferma la hipocresia d’un fòrum europeu dient la veritat, que ell és un manipulador i un mal tipus però que els altres s’aprofiten del seu negoci per viure a la seua zona de confort.
Les elits, els grans mercaders, fins i tot el president en persona dels Estats Units –magnífic com sempre John Goodman– queden del tot retratats. Són pur cinisme, éssers tragicòmics que ostenten el poder sempre flirtejant a punt amb la pertorbació.
Iñárritu, al seu torn, fa un gir de guió de 180 graus a la història, la torna a modelar i construeix una altra cosa dins d’un mateix tema, tornant-ho tot encara més complex en l’ambició de marcar diferències, de ser original.
D’aquesta manera, les coses canvien, i assistim a la postura del personatge central i també de l’actor que li dona vida, a un treball que es mostra com una matrioixca, aquelles nines russes, que es guarden unes dins les altres.
I entre aquesta composició sobre els mecanismes del caos, es troba el fet de veure un Tom Cruise absolutament irreconeixible, físicament reconstruït, com aquell productor Les Grossman de Tropic Thunder movent-se com un peix a l’aigua com un d’aquests éssers que espremen aquest món, odiat, però suportat.
Digger
I és que, al cap i a la fi, tot es resumeix en una frase esmentada a la pel·lícula: “Quan la casa s’incendia, ningú no pregunta qui ha encès la torradora.”