Assaig involuntari sobre no encaixar

Després de la distopia inquietant de L’altra hipòtesi, Ferran Sáez Mateu canvia radicalment de registre i s’endinsa en un terreny aparentment modest però filosòficament exigent: el dietari. De totes les coses visibles i invisibles no és un llibre d’aforismes ni una confessió sentimental, sinó un exercici sostingut d’atenció al món, escrit amb una prosa clara, precisa i deliberadament despullada d’efectismes.

El títol —pres del Credo de Nicea— no és cap ornament erudit. Com en aquella formulació fundacional, el llibre articula una dialèctica constant entre allò que es veu i allò que no es veu. Les coses visibles són les quotidianes: caminades urbanes, classes universitàries, lectures i relectures constants, instruments antics, rituals domèstics. Les invisibles —que l’autor té la deferència tipogràfica de posar sovint entre parèntesis— són records, intuïcions, fe, estranyesa, pensament. El gest és subtil però molt eficaç: el lector aprèn ràpidament a reconèixer quan el text travessa el llindar del que passa al que pesa.

Tot el dietari està amerat per una sensació persistent d’estranyesa envers el món. No com a posat ni com a queixa generacional, sinó com una manera de ser-hi: una distància atenta, una curiositat que no acaba mai d’encaixar del tot amb les convencions. Sáez observa persones, institucions, paraules i gestos amb una barreja d’estupefacció i lucidesa que no busca la provocació, sinó la comprensió. Escriu des d’un lloc que no és còmode, però sí honest.

La música hi té un paper central: tocar instruments antics, escoltar, afinar, repetir. No és evasió, sinó disciplina; una manera d’estar al món amb el cos i amb el temps. El mateix passa amb anar a missa cada dissabte al vespre —espai de silenci, de comunitat, d’ordre interior—. Tots dos actes ofereixen al filòsof una sensació de plenitud dita amb contenció i sense voluntat edificant.

El llibre avança entre lectures (de Sagarra i Umbral a Estellés, Pere Rovira, Baudelaire, Marc Aureli, Spinoza, Pla, Espriu, Sennett o Michel Clermont) com si llegir fos una altra manera de passejar. Entre les coses invisibles hi apareix també “la casa sense límits”, aquest somni recurrent “on sempre hi soc jo sol”, on l’espai es fa infinit i la memòria es converteix en arquitectura mental: metàfora perfecta d’una edat en què els records no marxen, només canvien d’habitació. Sáez parla de les xacres del cos, del cansament i del pas del temps amb una lucidesa que evita el plany i abraça una tendresa crepuscular. No és casual que hi surti Brel: aquest llibre també comparteix amb ell una manera digna i irònica d’assumir la decadència.

I és als parèntesis on el text es permet ser més lliure i més literari. Alguns són riquíssims i agosarats, com aquell en què l’autor imagina la seva pròpia decrepitud en una escena domèstica amb un orinal com a protagonista: humor fi, una mica cruel, molt humà. Filosofia aplicada al lavabo.

Dietari

Al final, entre coses visibles i invisibles, lectures, música antiga, somnis recurrents i orinals metafísics, Sáez acaba dient-nos una cosa molt senzilla i molt difícil alhora: que les coses realment importants —la bellesa, l’amor, la fe, el sentit— són gratuïtes, però exigeixen una atenció que gairebé ningú no està disposat a concedir. Potser per això aquest dietari té aquesta virtut rara: et fa sentir una mica més lúcid… i una mica més estrany davant del món.