Contra els qui combaten la dissidència
A mi m’agradava la mitologia. Em pensava que la mitologia grega començava amb Zeus, aquell senyor atrafegat que ho fecundava tot amb una creativitat discutible i una impunitat pròpia dels déus antics i d’alguns homes moderns. Però no. Abans de Zeus hi havia el Caos, Gea, Urà, Cronos, les cosmogonies, les teogonies i l’esforç primeríssim de la humanitat per mirar el món i dir: això ha de voler dir alguna cosa. L’Atlas mitológico de Grecia, de Pedro Olalla, recorda que els mites no són només històries amb nimfes i herois, sinó una de les formes més antigues d’intentar entendre què hi fem, aquí.
La nova edició, reestructurada i enriquida vint-i-cinc anys després de la primera, és un llibre important i també un objecte preciós. Fa goig tenir-lo a les mans: pesa, respira, porta mapes, fotografies, índexs i una sobrecoberta desplegable amb genealogia mitològica, una mena d’arbre familiar diví on les relacions són, com a mínim, entretingudes. No és un llibre per llegir d’una tirada; és un llibre per obrir i perdre-s’hi.
Olalla situa els mites sobre el mapa real de Grècia. Aquí hi ha la gran troballa: déus, herois, coves, santuaris, illes, rius i muntanyes deixen de ser decorat per convertir-se en arrel. Com ell mateix explica, l’espai no és un afegit superficial al mite, sinó una dimensió inherent. Els llocs no són un teló de fons col·locat després de la història: sovint són el lloc d’on la història neix.
L’exhaustivitat és aclaparadora, però no indigesta. Més de set-cents indrets relacionats amb els mites, localitzats amb coordenades, visitats i fotografiats pel mateix autor. Fragments de més d’un centenar d’autors antics cosits amb paciència de rapsode –Olalla parla de “cants cosits”– i notes filològiques, arqueològiques, històriques i topogràfiques. Dit així podria semblar una condemna universitària. No ho és. Olalla en sap moltíssim i no ho fa pagar al lector. No fa ostentació del saber; l’ofereix.
La nova edició conserva el pròleg de Javier Reverte i incorpora un segon pròleg de Mario Agudo, que escriu que “una societat que té com a brúixola el rèdit material immediat mira l’univers dels mites amb un cert aire displicent”. I té raó. Ens hem tornat molt pràctics, una manera fina de dir molt pobres. Agudo afegeix que l’atles no és una simple recopilació de llocs per visitar, sinó una eina per descobrir el passat més remot.
Per això fa ràbia que la mitologia i les humanitats desapareguin dels currículums com si fossin una cortesia per a gent amb temps. No ho són. Sense humanitats serem més obedients, més superficials i més acrítics. Potser sabrem fer anar moltes eines, però entendrem menys el món. Olalla ho diu amb una lucidesa que fa mal: quan es retalla en educació, es retalla en humanitats, i aquestes retallades no només racionalitzen despesa (sic); també combaten la dissidència.
Atles
Els mites no ens fan més antics. Ens fan més desperts. Ens recorden que la por, el desig, la violència, l’amor, la culpa, el poder i la necessitat de donar sentit al caos no són invents d’ara. Ja hi eren. Aquest Atlas mitológico de Grecia ens ho posa davant amb bellesa, rigor i una saviesa que no intimida. Com els bons llibres, no tanca el món: l’eixampla.
