Enigmàtica sonora

Aquest esdeveniment que dirigeix magistralment l’amic Toni Gorgues es caracteritza, gairebé des dels seus inicis i lluny de vel·leïtats economicistes o de submissió a modes estacionals, per un gust sincer pel risc musical i per la recerca i captura permanents de personalitats artístiques que juguen en lligues diferents de les de la resta. El cartell d’aquest any n’és una bona mostra, amb gent molt singular i arribada de latituds tan allunyades entre si com el continent americà, l’Orient mediterrani, l’Àfrica, el nord europeu o l’Espanya peninsular, és a dir, un gresol en qual el mestís cultural i sonor s’eleven com motivacions irrenunciables. De tot l’elenc va destacar el guitarrista i compositor barceloní Daniel Lumbreras, amb una aportació creativa que no té parangó amb cap altra de les que ha ofert el MUD 2019 si ens fixem en paràmetres com l’originalitat, raresa, singularitat o risc extrem i que, en el seu cas, naveguen en una òrbita pròpia allunyada anys llum del mainstream. Si algú en els últims temps ha aparegut del no-res amb un discurs musical alternatiu i que, més que ningú, ha fet bona aquesta definició de rara avis que els crítics musicals, gairebé sempre amb massa facilitat, atorguem a tal o tal altre que ens ha sorprès, aquest seria aquest tipus que per manifestar la seua proposta diu haver-se inspirat en fonts com la música africana, la celta, la brasileira, el raï o els cants sufís, tot això en un vehicle bellament melòdic que no utilitza paraules sinó improvisacions a base de fonemes inintel·ligibles, però que (miracle!!) sonen perfectament bé i funcionen amb enigmàtica coherència sonora. Un autèntic fenomen, vaja...