El somni no s’ha acabat...

Conec molt bé els Abbey Road. Cap a mitjans dels noranta es van organitzar durant diversos anys sengles concursos de grups imitadors dels Beatles en els quals vaig ser designat com a jurat especialista. En la primera d’aquelles ocasions vaig coincidir en l’esmentada comesa amb David Summers, líder dels Hombres G i fan indissimulat del grup de Liverpool, i ambdós, juntament amb un tercer jurat que ara no aconsegueixo recordar, vam votar com a vencedors el quartet de la capital catalana batejat amb el títol de l’últim i meravellós àlbum –el del pas zebra– que van despatxar Lennon, McCartney, Harrison i Starr el 1969. Recordo que entre els cinc conjunts que van arribar a la final n’hi va haver alguns de també molt meritoris, però és que els Abbey Road en aquella època brodaven el repertori dels Beatles de l’època de la Beatlemania, això és fins al 1966, a més de protagonitzar un espectacle escènic mimètic, amb els instruments i la indumentària exactes als originals. Des d’aleshores, el quartet ha seguit al candeler, actuant tant a Espanya com en altres latituds europees i llatinoamericanes i sent considerats amb justícia una de les millors bandes tribut del món, segurament, la més assenyalada fora de l’àmbit anglosaxó. Amb els anys, els Abbey Road han anat variant de formació –només es manté de l’època del seu triomf a Balaguer Ferrán George Corbalán; la resta són ara Adrián Paul Giardo, Carlos Ringo Moreno i Jordi John Expósito–, però el resultat pràctic del seu treball imitatori no ha baixat en absolut de nivell, al contrari. En l’actualitat, el gran avenç de la seua proposta ha estat ampliar repertori i sumar a les cançons més representatives dels seus primers anys, des del 1962 a 1965, les de l’època psicodèlica de finals del 66 a mitjans del 68 i les de la seua última fase, la que m’agrada denominar etapa de maduresa, que conclou amb la dissolució del grup el 1970. En l’aspecte estètic, indumentària i pentinats, dels vestits beat típics passen als colorits uniformes Sgt. Pepper’s de mitjans de dècada i a la roba hippy i informal dels seus últims anys. És a dir, durant el xou, l’espectador veu els quatre Abbey Road transmutar-se de vestimenta i coiffure al mateix temps que s’escolta la seua progressiva evolució musical amb números inoblidables de totes les seues etapes creatives. El gran valor afegit d’aquest The Beatles Show Simfònic que els Abbey Road van oferir a la Llotja, i que gairebé tres quarts d’aforament vam gaudir, va ser la presència sobre l’escenari d’una formació de cordes i vents amb vuit músics, denominada Sgt. Pepper’s Orchestra, amb la qual aconsegueixen emular els sons orquestrals que van incloure tots els discos a partir del Revolver. Vist això, a data d’avui, tenint en compte el gran pas fet, el combo barceloní representa la millor manera de rememorar en viu els Beatles, creient, durant almenys un parell d’hores, que “el somni NO s’ha acabat” encara. Les cares felices de la gent a la sortida així ho van testimoniar.