Encant i empatia
Efectivament. La propaganda anunciadora del recent concert de Claire Martin al Cafè del Teatre la presentava com “la gran dama del jazz britànic actual”, mai més ben dit, d’acord amb l’espectacle que ens va brindar en format de quartet, amb la seua veu acompanyada pel pianista suec Martin Sjöstedt, el contrabaixista també anglès Marc Hodgson i el bateria escocès Stephen Keog.
En aquesta seua tercera aparició a Lleida per cantar (les anteriors van tenir lloc a la Universitat de Lleida, el 2017, i al Cafè, el 2019), i atès el magnífic record que es va guanyar entre l’afició jazzística local, no ens va suposar cap sorpresa veure la sala gairebé completament plena, desitjosa de gaudir d’un jazz vocal d’altíssima escola, malgrat haver-se programat la gala un diumenge de juliol en plena canícula. La veritat és que el cap de setmana passat va ser òptim després del recital al Fossat de la Seu Vella de la cantant australiana Jessie Gordon i el protagonitzat per Claire Martin, ambdós en la línia de la millor tradició del jazz cantat per solistes blanques dels últims cent anys.
En el cas de Claire, artista extraordinàriament popular a la seua Gran Bretanya natal, al marge d’una coneguda trajectòria com a cantant, per la seua presència habitual a la petita pantalla d’aquell país, dirigint i presentant el programa setmanal especialitzat en jazz més popular de la cadena pública BBC, hem d’assenyalar el ressenyable mèrit d’haver-li estat concedida per la reina Elisabet II una OBE (oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic), assenyalada condecoració per la contribució a les arts i la cultura britàniques. En l’aspecte musical, cal destacar que la cantant va estar a l’altura de les nostres expectatives més somiades, arrodonint un concert amb temes escollits del Great American Song Book, deguts als més grans compositors, com George Gershwin, Cole Porter o Irving Berlin, a més d’altres outsiders com Kurt Weill, o cantants com Tony Bennet o el francès Charles Trenet, tots molt del gust de Martin, que fa de les cançons de tots ells autèntiques creacions personals.
Van sonar peces bellíssimes com At Long Last Love, Speak Low, Make Someone Happy, Believin’ It, Speak Low o Come Back To Me i fins una delicada versió de l’I’m Not In Love, del grup pop dels setanta 10CC, que va servir a la rossa cantant britànica per recordar la seua dissipada i divertida adolescència, segons ella mateixa ens va relatar.
Després d’una hora i mitja llarga de xou, amb tota l’assistència com posseïda per l’encant, l’empatia i l’afecte demostrats tothora, Claire Martin i el seu formidable trio musical d’acompanyament van acabar d’arredonir amb el bis Move Too Soon Blues una vetllada musical que va acaronar la perfecció, d’aquestes que hom sempre conserva fresques i inesborrables en la memòria.
jazz
