Flamencs emergents
Com sol passar en els grans esdeveniments jazzístics plurals del nostre país, també en aquest passat Jazzaldia 2025, hi va haver espai ampli per a la fusió amb el flamenc de protagonista. Valuosos noms del gènere i artistes emergents igualment meritoris es van citar al Victoria Eugenia i el Kursaal, respectivament –també a la plaça Trinidad, el dia de la clausura, de la qual parlaré en un altre article, més endavant– amb plens absoluts en tots els casos i la constatació fefaent que aquest maridatge entre música espanyola amb arrels i el fons i formes interpretatius del jazz funciona sempre a la perfecció. El primer exemple, protagonitzat pel músic i compositor de Huelva Juanfe Pérez a bord del seu projecte Prohibido el toque, va resultar ser una molt interessant proposta, bastant arriscada i fresca, posant el baix al centre del discurs flamenc, a l’encalç d’experimentació i recerca, i sense temor cap a allò desconegut. Amb Kike Terrón a la percussió, David Sancho als teclats i la brillant veu i bones maneres de cantaora d’Alicia Morales, el de Villanueva de los Castillejos va construir un so híbrid, amb un groove brillant sense caure en l’efectisme, en el qual el flamenc es va vestir amb vistoses robes d’electrònica, funk i jazz, malgrat que sense perdre la seua ànima, i convidant a repensar les jerarquies instrumentals dins del gènere, sense dibuixar límits ni pors, per expandir-se. A seguir, sens dubte... Una mica més jove que tota la resta de flamencs que es van citar en aquesta edició, però no menys sòlid, tanmateix, que qualsevol d’ells, ens trobem amb Yerai Cortés, guitarrista de llenguatge propi i sensibilitat oberta, que va arribar per presentar el seu últim projecte, titulat, molt a propòsit, Guitarra Coral. Envoltat d’un elenc de cantants femenines, amb María Reyes, Triana Maciel, Nerea Domínguez, Elena Ollero, Salomé Ramírez i Macarena Campos, que van posar una mica de ball, picades de mans i xivarri amb una precisió i musicalitat admirables, el guitarrista alacantí va oferir un concert íntim i alhora obert, en el qual les sis cordes de la seua prodigiosa guitarra es van convertir en columna vertebral per a un cant coral, profund i de gran brillantor escènica, a més de per les seues evidents reminiscències indumentàries lorquianes.
Amb molta carrera al davant i un marge evident de millora, malgrat les grans capacitats i qualitats que ja atresora, no voldria acomiadar-me’n en aquests paràgrafs sense esmentar un dels seus èxits curriculars ja assolit i que l’agermanarà amb Donosti per sempre. Em refereixo al magnífic documental del 2024, basat en el seu treball i la seua figura, La guitarra flamenca de Yerai Cortés, creat pel cantant Antón Álvarez, en el seu debut com a director, que es va estrenar al Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià, el 20 de setembre del 2024, i el qual, tot just un any després, ha estat guardonat amb el Goya a millor pel·lícula documental. Déu n’hi do...
Jazz/Flamenc
