Atracció i veracitat
La veritat és que, de vegades, de manera inesperada i en circumstàncies no previstes, pots topar amb algun artista desconegut per a tu fins a la data i entusiasmar-te pel descobriment fet i per les qualitats i talent desvetllats del personatge en qüestió. És el que em va passar fa uns quants dies quan, per temes relacionats amb la meua faceta de professional del món de l’edició, vaig acudir a la presentació d’un llibre coeditat, per la Universitat de Lleida i la Jaume I de Castelló, en el marc de la celebració de la recent Setmana del Llibre en Català de Barcelona. El cas és que l’acte, organitzat per l’Associació d’Editorials del País Valencià, va tenir com a convidada especial la cantautora valenciana Maria Bertomeu, de nom d’artístic La Maria, a qui es va encarregar que amenitzés musicalment els descansos entre les diverses sessions celebrades, a tall de col·loquis, amb autors i editors dels diversos gèneres literaris.
Doncs això, la veritat, el dia va resultar redó per a mi tant a nivell professional com a coeditor universitari, com en la meua faceta de crític musical per a aquest diari. D’una banda, a l’haver pogut col·laborar per donar a conèixer a Barcelona el bonic llibre Sis anys de foscor (1937-1943). Sígfrid Prim Padró, el soldat que rebia cartes, en el qual l’autora lleidatana Esperança Solans ha reconstruït la memòria i agitades aventures d’aquell jove i sofert soldat republicà, fill d’Amali Prim, prestigiós metge local que va fundar abans de la Guerra Civil el Cercle Wagnerià i que va morir durant els tristos successos del Liceu Escolar lleidatà que van reduir a runa els bombardejos feixistes del 1937. I d’altra banda, tornant amb la finalitat d’aquesta ressenya, i com ja s’ha apuntat més amunt, per, en paral·lel, haver conegut una nova cantant, compositora i folklorista que, amb tot just un parell de discos de llarga durada publicats, constitueix una sorpresa d’allò més fresca i prometedora en el panorama musical neofolk valencià d’ultimíssima generació.
Precisament dels seus àlbums L’Assumpció (2023) i Robina (2025), aquesta joveníssima artista d’Oliva va extreure la dotzena de cançons que va interpretar a pèl amb guitarra acústica i veu, que em van convèncer a la primera escolta i que, malgrat la seua evident inexperiència, projecten ja una artista de volum i llom amb un camí al davant, així que donarà per parlar. En una línia argumental que recorda a estones la Rosalía dels inicis, a aquella Maria Arnal a l’estil transgressor o quan Maria Rodés s’endinsa en la copla posant-la de nou d’actualitat, vaig comprovar de seguida la capacitat de La Maria per combinar amb una gràcia i modernitat sorprenents la tradició musical valenciana, maridant-la amb elements sonors transversals que van des de l’orgànic i l’analògic a l’electrònic, sense perdre un bri d’atractiu i veracitat. De veu íntima i personal, encara que amb certa visceralitat en les interpretacions, els temes del seu repertori, cants, nadales, romanços o fandangos modernitzats, parlen de la família, de l’entorn natural i la identitat de poble natal, o de la memòria històrica, abordats des de l’emotivitat, el dolor o l’alegria. En resum, una autèntica meravella. A veure si ens ve a visitar aviat, si els nostres programadors a això es dignen. Tant de bo...
Neofolk
