La paraula, refugi i trinxera
La tercera edició del festival literari Sant Miquel de les Lletres, organitzat per l’activíssima Fundació Horitzons 2050, va presentar aquest any, com a gran novetat, la inclusió entre les seues activitats d’un minicicle de concerts amb tres actuacions de tres intèrprets de l’àmbit lingüístic català: Meritxell Gené, Montse Castellà i Pau Alabajos, molt ben rebuts pels aficionats locals a la música d’autor. Del que ara ens ocupem, el primer de la sèrie, el va protagonitzar, segurament, la nostra cantautora local a la vella usança de més qualitat i amb una ja fecunda producció pròpia pel que fa a obra editada. La seua va ser una d’aquestes actuacions, potser, en mal dia i a mala hora, per la qual cosa la resposta de públic va ser exigua, malgrat que això no enterbolís per a res que la jornada musical se saldés amb un magnífic resultat artístic i el beneplàcit indissimulat dels assistents que vam gaudir moltíssim amb la seua traça. En aquest ambient íntim, però tan agradable i atent, Gené, acompanyada de la seua guitarra i la del gran Txabi Ábrego, ens va oferir un concert que va ser molt més que una successió de cançons. Va resultar un viatge en tota regla per la paraula, l’emoció i la memòria d’una de les veus més personals de l’actual cançó d’autor de Ponent, tornant a demostrar-nos que el seu paisatge creatiu natural és la trobada entre la música i la poesia. Des dels seus inicis ha sabut teixir una obra delicada i compromesa, en la qual la cançó s’ha convertit en refugi i trinxera. La seua trajectòria, que inclou treballs tan significatius com Inesperadament, Sota els llençols, Així t’escau la melangia, Branques, Sa tanca d’allà dins o No diré res de mi –juntament amb els publicats amb el col·lectiu Les Kol·lontai–, ha anat construint un univers propi en el qual la sensibilitat, la llengua i la consciència social s’entrellacen amb naturalitat.
La seua veu, càlida i fràgil, sembla emergir d’un silenci que no tem el pensament i, com era previsible al ser aquest un espectacle inclòs en un festival literari, el repertori va alternar composicions pròpies amb musicalitzacions de poetes a qui fa anys que ret homenatge: Màrius Torres, Maria-Mercè Marçal, Joan Vergés, Gabriel Ferrater o Joan Vinyoli, entre d’altres. Aquesta volença pels poetes no és una mera elecció estètica, sinó una declaració de principis: la seua obra naix del respecte per la paraula, pel seu poder transformador i per la seua capacitat de dir el que de vegades la música no pot expressar per si sola.
Així, en un repertori de gran emotivitat, cada tema va ser rebut per l’audiència amb un silenci atent, gairebé reverencial, trencat només pels aplaudiments sincers d’un públic que comprenia que estava assistint a un acte artístic de gran autenticitat. En temps de soroll i fugacitat, Meritxell Gené reafirma la vigència de la cançó com a art de pensament, com a espai de resistència i com a acte de profunda tendresa. En definitiva, una celebració de la paraula viva, la que es canta, la que s’escolta i la que, per instants, ens reconcilia amb el món.
cançó d’autor
