Dolça i tendra
Amb més de vint anys de carrera a l’esquena, Montse Castellà s’ha consolidat com una de les veus més genuïnes de la cançó contemporània en català. Des del seu debut i fins a l’actualitat, amb treballs com L’escriptor inexistent, Geminis, Punts de llibre, Salicòrnia, Orgànic, i col·laboracions amb múltiples artistes d’aquí i d’allà, la seua obra reflecteix una fidelitat constant a la llengua, a la terra i a les històries que emanen del seu Ebre natal. La seua música transita entre el folk, la poesia i la cançó d’autor, sempre amb una mirada compromesa amb la identitat, la memòria, la igualtat o la feminitat. A escena, demostra una capacitat de comunicació excepcional i el seu carisma natural i proximitat converteixen cada actuació en un espai de trobada. Amb una veu càlida i de timbre inconfusible, alterna moments tènues amb d’altres d’alta intensitat emocional, però sense artificis ni efectismes. La seua manera d’adreçar-se al públic, entre cançó i cançó, revela una artista que entén la paraula com a prolongació de la música i una capacitat per transmetre i explicar, gran demostració d’empatia cap als altres. En aquesta nova presència a Lleida per actuar, després de diverses en solitari o en el si de Les Kol·lontai, la tortosina va oferir, com a segona entrega musical del Festival Sant Miquel de les Lletres en aquesta tercera edició, un concert íntim i vibrant presentant-nos l’espectacle que acompanya el seu disc d’homenatge a Joan Baez, una de les figures més influents de la cançó d’autor i l’activisme musical nord-americans del segle XX. El recital, acompanyat pel grandíssim guitarrista valencià Borja Penalba que també la va recolzar en les harmonies vocals, es va convertir en una cosa així com un diàleg intergeneracional entre dos veus que comparteixen en una mateixa convicció, la música i la cançó com a instruments de consciència, però també de bellesa.
Al llarg del xou, Castellà ens va oferir versions de temes emblemàtics de la discografia de Baez, malgrat que reinterpretats amb accent mediterrani, una sensibilitat molt personal i compartint el mateix esperit de compromís i humanitat de l’artista xicana. En la seua interpretació, clàssics traduïts de Woody Guthrie, Pete Seeger, Bob Dylan o la mateixa Baez, com Deportats, We Shall Overcome, Què se n’ha fet d’aquelles flors?, Escolta-ho al vent, Diamonds and Rust o Fare Thee Well, van adquirir nous matisos, gràcies a una dicció íntima i una emoció continguda que convidava a la reflexió i al silenci, ambient que el públic va respectar i l’artista encaridament va agrair. Val a dir que més que un simple tribut a l’ús, l’espectacle de Montse Castellà és una fusió en tota regla amb el llegat de Baez, però des d’una perspectiva molt nostra, és a dir, com un autèntic pont cultural entre el folk americà i la cançó catalana. A través de la seua mirada, aquestes cançons immortals recuperen una vigència inesperada, projectant-se cap al present i el futur com un missatge d’esperança i dignitat.
El resultat final, un concert honest, emotiu i ple de vida i una celebració de la veu femenina, de la paraula lliure i del poder de la música per unir generacions i territoris. Montse Castellà demostra, una vegada més, que el compromís pot sonar dolç i que la tendresa també és una forma de resistència.
Cançó d’autor
