Aparador del fado

Mar de Fado, la formació de Monçao, i els lisboetes Fado Inverso van protagonitzar amb gran seguiment de públic i notable èxit artístic el cartell de l’edició número 14 del Festival Internacional de Fado de Catalunya, més conegut per Interfado. Any rere any, de la mà de la seua directora artística, la cantant Carol Blàvia, i el suport incondicional de l’Orfeó Lleidatà, aquest esdeveniment singular ha aconseguit consolidar a Ponent i en altres localitats catalanes el gust per aquest estil, el qual, bastant allunyat del mainstream musical –aquesta és la pura veritat–, congrega uns quants seguidors molt devots i fidels d’aquí i d’allà. Amanits per dos sopars a base d’especialitats culinàries i postres portugueses que van delectar els presents en les prèvies, tots dos recitals van cobrir àmpliament les expectatives musicals creades, ja que si una cosa caracteritza tots els Interfado celebrats fins a la data, consolidant-se entre nosaltres com a aparador del fado portuguès, ha estat la qualitat de la immensa majoria dels participants que han compost cada un dels seus elencs. Anant ja al gra musical, val a pot dir que la primera entrega de la present edició del festival amb els Mar de Fado de protagonistes va ser magnífica, destacant, per descomptat, la veu càlida i expressiva de Marlene Rodrigues, i el treball instrumental superb del trio format per Rui Beirão a la guitarra portuguesa, Alex Marques al baix i Dario Rocha a la viola, oferint-nos junts un recital fidel a la tradició més profunda del gènere lusità per antonomàsia. La seua interpretació, sòbria i emocional, va recórrer uns quants grans temes del repertori clàssic, transmetent amb elegància aquesta saudade que defineix el fado més pur i ancestral. En el feedback amb els espectadors, Marlene, empàtica i amable com de costum, va aconseguir una connexió insuperable amb l’ambient, fent les delícies de tots de principi a final. Els assistents que van omplir l’Espai van seguir amb gran respecte les evolucions del quartet, tancant la sessió amb vives mostres d’agraïment. Per la seua part, els lisboetes Fado Inverso, amb la bonica veu i perfecta dicció d’Ana Roque –vella coneguda amb aquesta, la seua tercera aparició a l’Interfado–, i amb la guitarra experta, harmonies vocals i efectes electrònics del seu inseparable João David Almeida com a bàcul insubstituïble, van aportar una visió bastant més renovadora del gènere. Amb arranjaments contemporanis i una tonalitat suau i cristal·lina, van explorar nous paisatges sonors i fórmules interpretatives, sense renunciar, per això, a l’essència natural d’aquesta classe de música i la seua necessària emotivitat. La seua proposta va combinar composicions pròpies amb versions reinterpretades, obrint-se a una sensibilitat atractivament moderna i, potser, més apta per a tots els públics.

Com amb els seus col·legues de feia una setmana, la nombrosa resposta del públic es va significar pel seu respecte envers la parella oficiant, reafirmant, amb grans mostres d’aprovació i afecte, el seu beneplàcit per una actuació tan lluïda i agradable.

Val a dir, per acabar, que les dos propostes durant aquest Interfado van reflectir de molt bona manera les dos cares del fado actual. A saber, la tradició refinada de Mar de Fado i l’experimentació poètica de Fado Inverso, els dos vessants perfectament compatibles per confirmar que aquest fado que tant ens agrada segueix viu, vibrant i capaç d’emocionar allà on un s’atansi a escoltar-lo i a gaudir-ne.