Introspecció vitalista
Una mica d’història... La cantant, guitarrista i compositora Mónica Agustí va debutar a finals dels 90 en el si de la banda Watercookies en la qual, amb el seu germà petit i líder de la formació, Tino, i altres músics locals van desenvolupar activitats fins al desgraciat accident que es va emportar la vida de Tino i va truncar de forma abrupta la trajectòria del grup. Com a homenatge i per mantenir viu el record del seu germà, Mónica i la seua família, ajudats per un bon nombre d’amics, i coneguts del món musical i cultural lleidatà, van decidir organitzar el Festinoval, un esdeveniment sense afany de lucre pensat per projectar bandes i artistes emergents de Lleida, per descomptat, però també de la resta de Catalunya i dels Països Catalans. Durant deu anys ininterromputs, i fins que un creixement desmesurat del festival, la gratuïtat del qual va entrar en conflicte amb la logística i creixents despeses organitzatives amb el gradual abandó d’institucions i patrocinadors compromesos, l’esdeveniment va ser tot un èxit artístic i de públic. Les primeres edicions es van celebrar a Gardeny i les últimes als Camps Elisis, sent el Festinoval, en molts casos, trampolí per a molts de conjunts o solistes, alguns dels quals arribarien a assolir moltíssima popularitat a continuació del seu pas per Lleida o, fins i tot, encara estarien en actiu. Val a dir que, després de la dissolució de Watercookies, Mónica es va dedicar a la seua professió de professora d’anglès, guardant-se per a l’àmbit familiar i la intimitat el seu gust per la música, cantar o compondre. Fa uns poquets anys, un concert de revival de Watercookies va servir per despertar-li el cuc de nou i activar tot el que ha vingut després. Jane Ale és, per fi, la nova formació per ella encapçalada i completada eficaçment per Xavi Jové al baix, Jordi Cucó a la guitarra, Sergi Tala als teclats i Xavier Xavito López a la bateria, i que aquestes passades dates es va posar de llarg en el seu recent concert sold out celebrat al Cafè, envoltats de familiars, amics, companys de feina i músics de la ciutat, que no van voler perdre’s tan gratificant debut musical.
Pel que vam poder apreciar des del punt de vista genèric, el grup reivindica melodies de les noves onades de les dècades dels 80 i 90 a base de guitarres robustes, ritmes poderosos i cors vivaços, sustentats sobre un so clàssic synth-pop en el qual el teclat serveix de base predominant i element globalitzador. La càlida veu d’Agustí, dolça i enèrgica alhora, és l’eix melòdic sobre el qual pivota la traça de tota la banda, alternant registres íntims de balades i mitjos temps, on surt més a la llum la seua faceta de cantautora en competitiu anglès, amb moments de màxim accent rítmic, amb els quals posar a ballar tothom.
Com vaig poder llegir en la informació de premsa les vigílies de l’espectacle, definicions que en general comparteixo, la seua combinació d’ingredients a base d’americana, pop anglosaxó, indie i folk és el que millor defineix la seua paleta estilística.
Cal destacar el protagonisme vocal de Mónica, i aquest bon so en conjunt del grup que l’embolica, amb gustos que li intueixo i aquesta cantarella interpretativa que indefectiblement ens remunta, almenys per a un servidor, a potents bandes de pes femení o guerreres estrangeres de dècades enrere com Bonnie Raitt, Bangles, Joan Jett, Pretenders, Sheryl Crow o Melissa Etheridge, o nacionals com Ella Baila Sola, Dover, Dinarama o Lilith.
Pop-rock
Admirable, finalment, el meritori treball compositiu d’Agustí, fruit de molt temps de pausada escriptura introspectiva, encara que vitalista fora mida, ja que el seu caràcter positiu i gran empatia són els millors consellers per posar en net i mostrar-nos sense pudor les seues històries personals quotidianes. Atenció, que la cosa promet.
