Profunda emoció
La Mercantil de Balaguer s’ha convertit en l’autèntic epicentre de la vida cultural, tornant a suscitar l’interès màxim del públic i omplint-se fins a la bandera, penjant el sempre anhelat cartell de “tot venut”. Amb un ambient proper i una acústica càlida, destaca com un espai ideal per a la música en viu per la complicitat entre artistes i públic. El compromís amb la difusió cultural en el seu entorn natural, la situen com un referent per als amants de l’art i la cultura, en general, o, com en aquest cas que ara ens ocupa, de música de molt alta graduació i qualitat. Aquest acollidor espai amb variada programació de teatre, música i activitats culturals diverses va ser l’escenari d’un concert memorable del saxofonista nord-americà establert a Itàlia Jesse Davis. Sens dubte, una de les figures més respectades del jazz contemporani i vell conegut de l’afició lleidatana per les freqüents visites des del seu debut entre nosaltres, a començaments de la dècada dels 90. Acompanyat per un trio de luxe format per Joan Monné al piano i la secció rítmica integrada per Ray Ferrer al contrabaix i Joan Casares a la bateria, Davis va oferir una vetllada de gran voltatge que va combinar virtuosisme tècnic, sensibilitat interpretativa i un profund respecte per la tradició del jazz. Des dels primers compassos, el so del saxo alt de Davis va omplir la sala, evocant l’herència compositiva de gegants com Thelonius Monk, Horace Silver o Benny Golson i lluint, com ja ens té acostumats, aquest timbre sonor característic que beu de fonts estilístiques com Charlie Parker, Cannonball Adderley o Johnny Hodges, alguns dels seus herois referencials. Amb una veu pròpia, moderna i expressiva, el seu fraseig àgil i el domini del swing van conviure amb moments de lirisme serè i suavitat extrema, en què cada nota semblava meditada, gairebé parlada. El trio català que l’acompanyava va mostrar així mateix una compenetració admirable. A saber, Monné, pianista d’elegància clàssica i precisió rítmica, va desplegar un acompanyament sòlid i sofisticat, mentre que Ferrer va sostenir el pols del grup amb un contrabaix ferm i envoltant. Casares va aportar dinamisme i subtilesa des de la bateria, amb un sentit de l’espai i la dinàmica que va realçar cada intervenció solista del líder. El repertori va mantenir una narrativa coherent, en la qual el diàleg entre els músics va ser protagonista, ocupant cada un l’espai just i necessari per al lluïment personal, en els passatges solistes que Davis va cedir generosament a cadascun dels seus acompanyants. A ressaltar certs moments d’intensitat contagiosa, com als passatges be-bop més accelerats, poquets en aquesta ocasió, i altres, la majoria, d’introspecció melòdica que van captivar el públic. Per acabar, m’agradaria ressaltar les sentides paraules de Jesse Davis cap al “seu germà” Ignasi González, absent per una inesperada pèrdua familiar ocorreguda només unes hores abans. Amb llàgrimes als ulls i tots nosaltres, un nus al coll, el grandíssim músic va recordar amb emoció el seu amic i company de tantíssimes batalles musicals. Va per tu, Montse...
