Com el caviar
Sense cap dubte, el número més singular de la present edició del Jazztardor ha estat un petit comitè en tota regla, gaudit per NOMÉS vint persones, que ens vam reunir entorn de la figura del músic, compositor i showman José Luis Gutiérrez, que va oferir a la llibreria La Sabateria un xou segurament inclassificable, d’aquells que poques vegades se li posen a un a l’abast la mà. La veritat, no obstant, és que Gutiérrez no és desconegut absolut entre nosaltres, atès que ja ha acudit anteriorment a oferir-nos les seues habilitats artístiques. Algunes vegades, fins i tot, en el marc del nostre festival musical més longeu, fent les delícies de tots aquells als quals agrada el risc, l’alternatiu i tota mostra artística, per molt excèntrica que pugui semblar-nos a priori, que pugui tocar-nos la fibra sensible.
Vam viure una d’aquelles vetllades que es recorden no només per la música, sinó per la sensació d’assistir a un esdeveniment exclusiu i irrepetible. En un espai ja per si mateix màgic –entre els més bonics del món en el seu gènere i d’una calidesa que convida al recolliment– el músic val·lisoletà va desplegar el seu particular univers creatiu, amb una barreja inimitable de jazz, humor, màgia gestual i petites dosis de provocació calculada.
El seu art sense igual es construeix des d’una relació gairebé lúdica amb els instruments, molts dels quals anòmals o directament inventats, que amplien el concepte mateix de performance musical.
Del saxo baríton passa sense esforç a artefactes sonors improvisats, tubs flexibles, joguets sonors o peces reciclades que transforma en fonts de ritme i textura. Cada objecte, per humil que sembli, és elevat a la categoria d’instrument gràcies a la seua mestria en el maneig, i a una curiositat permanent per la sorpresa que encomana del tot al públic. Però la seua proposta va més enllà del pla tímbric, ja que Gutiérrez sap que el jazz també pot ser un territori de joc i teatralitat.
Per això, compon números en els quals la frontera entre música i circ es torna deliberadament difusa. Amb un gest exagerat, una mirada còmplice, un pas de clown o un suspens sobtat en meitat d’una frase melòdica n’hi ha prou per arrancar una rialla o un murmuri de sorpresa.
Aquesta capacitat de moure’s entre el seriós i el graciós, sense que cap de les dos dimensions perdi autenticitat, defineix part del seu encant i la seua afabilitat. S’hi suma la seua veu càlida i propera, amb la qual introdueix cada composició com qui obre la porta a un món secret o a una espècie de “país de les meravelles” particular.
Explica, narra, convida a escoltar i converteix cada trobada en una diàleg íntim i còmplice amb el públic, que no només rep música, sinó claus, anècdotes o petites pistes que fan que cada número es visqui com una escena amb vida pròpia.
JAZZ
L’efecte final és poderós. Gutiérrez no va oferir simplement un recital, sinó una experiència completa, una celebració de la música com a font de llibertat, imaginació, alegria i la possibilitat de viure el món d’una altra manera. Com assaborint caviar...
