Vertigen de l’ara
El Jazztardor 2025 va acollir aquests passats dies un dels concerts més intensos i arriscats d’aquesta edició del festival –i, probablement, de moltes altres d’anteriors–amb el duo de la pianista Jordina Millà i el contrabaixista Barry Guy, una trobada en què el free jazz es va fusionar amb la tradició experimental europea fins a esborrar qualsevol frontera estètica. El que tots dos van oferir va ser, més que una successió d’improvisacions, una exploració sonora profundament conscient de la música avant-garde, l’herència dodecafònica i els principis de la música aleatòria, tan lligats a figures com John Cage, la influència dels quals va apuntar tant en l’ús del silenci com en el tractament imprevisible de la forma. La pianista balaguerina establerta a Àustria, cada vegada més consolidada com una de les veus essencials del piano improvisat contemporani, va afrontar l’escenari amb la seua habitual capacitat per convertir l’instrument en un organisme viu i treure-li sonoritats ignotes. La seua execució va combinar atacs secs, ressonàncies prolongades i una escolta extrema que feia que cada nota semblés sorgir d’un procés salvatge, gairebé ritual. En el seu discurs es reconeixen les empremtes de Cage, en l’acceptació de l’atzar com a agent compositiu; de Stockhausen, en l’espacialidad del so; i de Morton Feldman, en l’atenció obsessiva al timbre. Tanmateix, el que millor la defineix és la seua identitat pròpia des d’aquest enfocament en el qual la fragilitat i la contundència coexisteixen sense jerarquies. Amb ella, el contrabaixista britànic –figura fonamental del free jazz europeu i motor de projectes històrics com la London Jazz Composers Orchestra– va desplegar un ventall expressiu aclaparador, amb dècades integrant elements de la música barroca, l’avantguarda del segle XX i la improvisació total en un llenguatge absolutament personal. La seua interpretació va oscil·lar entre textures “sorollistes”, arc saturat, percussions sobre la caixa i línies melòdiques tenses, pizzicatos desmuntats i esclats d’energia, com si dialogués simultàniament amb el llegat més lliure de la tradició jazzística.
Aquesta obertura estètica fa que la seua música, encara que explota l’atzar, conservi sempre una direccionalitat contundent però coherent. Així, el diàleg entre Millà i Guy va assolir moments d’una intensitat gairebé física, amb alguns passatges en els quals la interacció recordava l’esperit del free jazz clàssic –la urgència, l’esquinç, la recerca d’un territori emocional sense filtres–, mentre que en d’altres emergia una clara filiació amb la música aleatòria: silencis prolongats, irrupcions inesperades, gestos que semblaven generats més per l’escolta mútua que per una voluntat predefinida i l’acceptació que el so s’ha d’organitzar a si mateix, permetent que la contingència i la sorpresa siguin part del discurs.
El resultat final, davant d’unes quantes dotzenes d’intrèpids espectadors, va ser un concert sense concessions i d’una honestedat artística absoluta, amb Millà i Guy demostrant que la improvisació és encara un espai fèrtil en el qual tradició, risc i sensibilitat poden conviure i entregar-se al vertigen de l’ara, construint música en el precís instant en què aquesta naix.
